Els anys 30 a Sallent [2ª Part]

La Revolució

La derrota de l’aixecament militar del 19 de juliol va portar Catalunya a una catarsi revolucionària. Sallent no seria menys. Quan es va constatar que la guàrdia civil del poble romania fidel a la República i que el mateix ocorria amb el Batalló de Metralladores núm. 4 acantonat a Manresa, ja no calia témer gran cosa. La guàrdia civil va ser enviada a Manresa i els comitès van recuperar 6 pistoles de la caserna i totes les armes del somatén i dels vigilants de la mina. Uns dies després van arribar uns fusells de Barcelona.

De seguida es va reorganitzar l’ajuntament eliminant de la seva composició als regidors de dretes. Alhora es van organitzar diversos comitès. El primer, el Comitè de Defensa Comarcal, compost per militants de la CNT–FAI. La Causa General ofereix els noms de Ginés Navarro Muñoz, Josep Solsona Carré i Josep Riera Fábregas, com a membres d’aquest comitè a Sallent. Els tres eren miners i destacats militants llibertaris i confederals. Aquest comitè es va encarregar d’impulsar al seu torn un Comitè de Milícies Antifeixistes, de caràcter comarcal (presumiblement un comitè va derivar en l’altre), per a eliminar qualsevol conat de revolta feixista. Recordem que en la zona del Llobregat el carlisme tenia un fort pes sociològic i que havien intentat revoltar-se a Gironella.

Com a acció pràctica d’aquest comitè destaca la presa de l’empresa d’autobusos Manresa–Berga, situada en la primera ciutat, així com la confiscació dels tallers d’Oxigen i Construccions Metàl·liques del Llobregat a Sallent. L’empresa va ser reconvertida en una fàbrica d’armes i va arribar a tenir uns 400 obrers i obreres treballant a ple rendiment. En una visita a la fi de 1936 del futur President de la Generalitat, Tarradellas, declararia que “no semblen obrers que treballin per una setmanada, sinó uns artífexs que treballen amb devoció idealista i disciplina de soldades” [1].

Existiria un tercer comitè, el Comitè Revolucionari Antifeixista, que era un comitè que recollia les diferents forces polítiques i sindicals de la població. Ho formaven Jaume Mas i Rafael Bonals per la UGT, José Molina pel PCC (abans de convertir-se en el PSUC), Vicenç Planella pel POUM, Pere Andorrà per ERC i Juan Butchacas, Isidro Flotats, Josep Solsona i Ginés Navarro per CNT. Aquest comitè s’encarregaria en primer lloc de la seguretat. Les seves funcions immediates passaven per requisar totes les armes de la zona, expedir permisos d’armes, controlar el territori, tenir control de qui entrava o sortia del poble, etc.

Les patrulles de Sallent van tenir molt mala fama entre les dretes i com un rampell es va generar una llegenda negra entorn d’elles. Amb tot, és cert que van efectuar execucions de civils. Només el mes de juliol van resultar mortes de manera violenta 9 persones. Entre elles 4 missioners claretians i 2 membres de la Lliga Regionalista [2]. També va ser executat el excenetista Juan Alcón, antic membre de la FAI i represaliat en 1932. La raó va ser que durant les vagues de 1934 va passar a ser confident de la direcció de la mina i per ell diversos companys van ser acomiadats. El 16 d’agost van ser executats 6 membres de la Lliga Regionalista a Castellbell i el Vilar. Entre ells estava l’alcalde que havia dirigit la repressió després d’Octubre de 1934. En total va haver-hi 23 persones del poble que van morir violentament. Les seves accions no sols es van limitar a Sallent sinó que també es van realitzar incursions en altres pobles com Avinyó (on van anar a buscar un altre monjo claretià), Castellbell i el Vilar, Sant Fruitós de Bages i la Pobla de Lillet. Cap a agost el comitè revolucionari va derivar en una entitat civil que realitzava projectes per al poble.

Les patrulles del 28 de juliol. Font: Arxiu Municipal de Sallent – Fons Ajuntament de Sallent

Totes les forces antifeixistes es van fer amb nous locals a costa dels de les dretes i de l’Església. La UGT va ocupar el convent i escoles confessionals. La CNT es va dividir per sindicats. Així que el Fabril i Tèxtil i el ram del Metall van instal·lar la seva seu a les Escoles Confessionals dels missioners del Sagrat Cor; Construcció a l’Església i el Sindicat Únic Miner a la casa parroquial del carrer Clos, 4; les Joventuts Llibertàries i la FAI a la casa de la societat del bisbat de Vic. Altres organitzacions també van prendre altres edificis.

Com a curiositat, en 2017 es va produir el descobriment de 7,6 tones de dinamita i 450 granades de tipus FAI, amagades des de la guerra en un fals envà a la casa parroquial (carrer Clos). Unes obres en l’edifici van deixar al descobert les armes, que van ser ràpidament confiscades per la unitat antiterrorista dels Mossos d’Esquadra.

Els treballadors es van fer càrrec de la majoria de les empreses. Algunes dominant-les completament com la, abans nomenada, Construccions Metàl·liques o la mina, que es va reconstituir en Potasses Ibèriques Col·lectivitzada, la fundició Metalls i Argenteria Ribera. A més es van conformar les cooperatives de lampistes i electricistes d’una banda i la de paletes per l’altre, les dues adherides a la CNT.

Altres empreses, en canvi, van ser gestionades per un comitè de control obrer, encara que nominalment seguien vinculades als antics propietaris. Aquest va ser el cas de Tèxtil Cotonera, SA., la fundició Tallers Morral, la casa Riera, Emilio Cortés, Camprubí de construcció, Mata i Pons, Solervicenç, Berenguer, etc. Durant les primeres setmanes totes les nòmines portaven els segells del Comitè Revolucionari Antifeixista i algunes empreses van pagar transitòriament els salaris a través del comitè. Per tant, el comitè havia de recaptar uns impostos per a això (a pesar que la seva prioritat fos la d’organitzar una milícia).

No van dubtar a imposar multar als qui consideraven persones faccioses o contràries al nou estat de les coses. Eren multes petites, però que es repetien en el temps. Després de la caiguda de Catalunya sota el control franquista seria un dels punts per a processar als detinguts.

I al seu torn l’ajuntament també es va sumar al procés socialitzador. El mes d’agost es municipalitza la companyia de la llum i les dues d’aigües del poble, La Sallentina i Aigües de Cabrianes, SA. També es van iniciar obres per a donar treball als obrers en atur. Al seu torn la cooperativa va ampliar el seu personal i alguns agricultors van ocupar terres que els seus antics propietaris havien fugit del poble.

A nivell de Catalunya, a l’agost de 1936, la CNT va decidir acabar amb el Comitè de Milícies Antifeixista. Això va acabar decidint la seva entrada en el Govern de la Generalitat que es va produir a la fi de setembre. Una de les primeres mesures que va prendre la nova autoritat va ser la d’acabar amb els comitès locals. A Sallent això va fer que el nou ajuntament constituís un consell municipal que va entrar en vigor a l’octubre. El consell es componia de 6 membres d’ERC, 6 de la UGT, 6 de la CNT i 4 dels Rabassaires. Els quatre de la CNT eren Josep Solsona, Domingo Xixons, Emeterio Gandilló i Lluís Manubens. El consell municipal estava presidit per Pere Andorrà, d’ERC, que tenia bones relacions amb els llibertaris. A efectes pràctics aquests controlaven les conselleries més importants (seguretat, proveïments i economia).

El nou consistori va emprendre noves obres públiques per a donar treball als aturats. Per exemple, derruint les esglésies que havien estat incendiades al juliol o ampliant les escoles. També va iniciar la municipalització de l’habitatge. En canvi no va poder desenvolupar altres projectes que tenia, com la construcció d’una petita presa en Cabrianes per a fabricar electricitat.

Les milícies

La guerra va ser una obsessió per als revolucionaris. De fet tota l’economia s’anava orientant a poc a poc a fer front a les exigències del conflicte bèl·lic. Els miners, que havien deixat de produir, es van anar preparant per a la guerra. El 2 de setembre va sortir la primera milícia de Sallent. Aquesta es va unir a la columna que va partir de Manresa el dia 7. Es diria Columna Terra i Llibertat. Malgrat això, al principi aquesta unitat va ser coneguda sota el nom de Roja y Negra, per això hi ha equivocacions. Quan van arribar a Barcelona es van adonar que ja existia una altra columna amb el mateix nom i li ho van canviar.

La columna va ser enviada a Madrid com a reforç que li oferia la Generalitat al Govern de Largo Caballero i van tenir el seu baptisme de foc el dia 11 de setembre. A partir d’aquí la unitat va viure un llarg periple que la va portar des del front de la Serra de Gredos a Toledo a la Serra d’Albarrasí a Conca. Va romandre en els fronts del centre fins a març de 1937, quan va tornar a Catalunya per a militaritzar-se.

La milícia de Sallent conformava la tercera centúria de la columna. El seu delegat va ser Joan Butchacas, i va tenir responsabilitats en el comitè de guerra de la columna, així com Jaume Crusellas, també del poble. Comptava amb entre 120 i 135 milicians. Amb el pas de la guerra aquesta xifra va anar minvant a causa de les baixes i malalties del front.

No obstant això, aquesta no va ser l’única unitat on es van allistar els milicians. Per exemple, va haver-hi 18 militants en la columna Aguiluchos, 7 en la Ascaso, 5 en la Durruti, etc. La CNT va organitzar entre 160 i 175 milicians (només va haver-hi 3 dones entre ells), mentre que la UGT sallentina solament va enviar 8 milicians al capdavant (a la columna Del Barrio) i els catalanistes 16 (a la columna Macià-Companys) [3].

Amb la militarització molts mossos del poble van ser reclutats enviats a les noves unitats que s’anaven formant. La CNT sallentina va voler participar en l’Escola Popular de Guerra, que estava formant oficials per a l’exèrcit. Cap a gener o febrer de 1937 la CNT (i tots els partits en general) enviava joves que en alguns casos havien passat per les milícies per a rebre formació militar reglada i poder utilitzar-los després per a la guerra.

La vida al poble

Parlar de la vida en la rereguarda republicana és sens dubte parlar de la vida social i política de la població. En aquest sentit moltes de les diferències de criteri entre sectors de la població durant la Guerra Civil es dirimien en les noves institucions, encara que també es traduïa en l’ambient del carrer.

En primer lloc cal comentar que a causa del decret de sindicalització obligatòria les centrals sindicals es van expandir extraordinàriament. La CNT sallentina va augmentar la seva hegemonia aconseguint prop de 3.000 afiliats, mentre que la UGT va irrompre amb potència arribant a fregar el miler d’afiliats. Com en moltes altres poblacions a la UGT van ingressar aquells treballadors que no tenien un altre remei que afiliar-se a algun sindicat, i que fins llavors o bé havien estat apolítics o bé simpatitzaven amb les dretes. Aquesta seria la situació del sindicat del comerç ADCI, per exemple. En altres casos es tractava de velles picabaralles personals amb l’anarquisme, com podrien ser la d’aquells miners i treballadores i treballadors del ram del tèxtil que es van afiliar a la UGT [4]. En la primavera de 1936 el PSUC va aconseguir una certa influència entre alguns miners. La secció local del Partit Comunista de Catalunya, que va ser fundada en 1933, va liderar sense problemes el sindicat.

Entre les disputes entre les forces partidàries de la revolució i les seves contràries destacaria la qüestió dels proveïments. L’historiador Agustín Guillamón, ha relatat precisament que els proveïments i l’aprovisionament de la població era clau en la rereguarda. Per això el PSUC es negava en ferm a cedir a les intencions de la Confederació d’instaurar el monopoli del comerç exterior. Joan Comorera, conseller de la Generalitat pel PSUC, va arribar a defensar el “lliure comerç” per a l’adquisició de matèries primeres i provisions. Això provocava que els diferents enviats de cada regió o de cada organització licitessin pels mateixos productes, encarint les compres. Malgrat ser antieconòmic, obeïa a un pla per a crear malestar en la rereguarda. La potent i moderna propaganda del PSUC acusava els comitès de proveïments (gestionats per la CNT) de causar una crisi d’aprovisionament per culpa de la seva escassa preparació. A més es van provocar nombrosos conflictes d’ordre públic en les cues del pa i manifestacions de dones del PSUC exigint la fi dels comitès. Tota aquesta situació corria en paral·lel a la supressió de les patrulles de control (que encara que eren de tots els partits, liderava numèricament la CNT), a la supressió de les conselleries de seguretat dels municipis (arrabassant-los la seva capacitat de gestionar l’ordre públic) i el control de les fronteres per part de la Generalitat (cosa que provocaria els fets de la Cerdanya).

A Sallent la CNT controlava la conselleria de proveïments. En la tardor de 1936 havia fundat una Cooperativa Confederal que utilitzaven les famílies associades. Però la Confederació tenia al cap la socialització del comerç. Així que el 23 d’abril de 1937 es va convocar una assemblea general per a debatre sobre la col·lectivització de les botigues i comerços de la localitat. En un document de la UGT [5] es relata aquest esdeveniment, i descriuen que van assistir unes 1.500 persones i que van aprovar per unanimitat socialitzar el comerç. Per tant la CNT anava a portar al Consell Municipal aquesta decisió popular.

En el consell la socialització va ser paralitzada fins que es posicionessin totes les organitzacions. Es va debatre el 2 de maig, just en l’inici dels Fets de Maig de 1937 a Barcelona, i aquest episodi sallentí es podria situar en aquell mateix context. La UGT i els Rabassaires es van oposar a aquesta socialització. Els primers perquè no ho veien necessari (encara que cal fixar-se aquí en la quantitat de persones de dretes que componien el seu sindicat de comerç, totalment contràries a qualsevol col·lectivització dels seus negocis), mentre que els segons van respondre que no era competència dels pagesos, ja que tenien altres mitjans de comercialitzar els seus productes. El Centre Republicà (ERC) es va abstenir, argumentant que només farien allò que la Generalitat considerés legal i que no tenien clar si la proposta ho era. El POUM també es va abstenir. A Sallent el POUM va jugar un rol molt secundari en tot moment i es desprèn que mai va disposar de quadres ben preparats.

En la sessió del 4 de maig s’adona del resultat de les assemblees de les diferents organitzacions que traslladaven la negativa. Per consegüent, els consellers delegats de CNT que gestionaven els proveïments dimiteixen. La UGT es nega a prendre la conselleria i proposa una comissió conjunta amb ERC i els Rabassaires per a gestionar d’ara endavant els proveïments. El POUM, per part seva, s’absté de participar en la comissió.

El resultat va ser que la CNT impulsaria d’ara endavant la Cooperativa Confederal, que seria com un gran centre comercial amb preus rebaixats per a la seva afiliació. A més per a més inri van baixar els preus per a fer-li la competència als comerços que havien bloquejat la socialització.

Així estaven les coses al maig, que d’altra banda va resultar tranquil al poble a nivell d’ordre públic. La CNT dominava els telèfons i l’estació de tren, de manera que no va ocórrer res. La UGT s’havia preparat per a defensar els seus locals amb militants comunistes. Així i tot, en el llarg informe abans esmentat reconeixien que no podien haver resistit molt atès que els anarquistes disposaven d’armes de guerra. La nit del 17 al 18 de maig uns militants de l’Agrupación Amigos de Durruti (CNT) estaven amagant unes caixes d’explosius. Pel que sembla va caure a terra un obús que va explotar morint un company i quedant ferit un altre (va perdre una cama i una mà), sense haver estat capaç l’autor de recuperar els seus noms.

No obstant això, el dia 2 de maig, Pedro Mollart Prada de Conflent, militant de CNT, va ser recollit per uns milicians armats que conduïen un cotxe. Mai més es va saber de Mollart i en la Causa General es pressuposa que va ser assassinat. Aquest seria l’únic cas de mort violenta a causa dels Fets de Maig. Tot indica que va ser executat. Es desconeix l’autoria, però donat el context es presumeix que van ser els comunistes.

Un grup d’uns 40 militants miners de Sallent es trobava a Barcelona just en aquells dies dels Fets de Maig. Es trobaven en plenes negociacions sobre les exportacions de potassa a l’estranger. Van combatre en les barricades de Barcelona.

Es pot veure que la CNT sempre va tenir la situació controlada al poble. Per exemple a la fi de setembre de 1937 va haver-hi unes protestes de carrer que afectaven els pagesos, acusats d’acaparament i de boicotejar els proveïments del poble. Al seu torn aquests acusaven “els forasters” de robar-los fruita i verdura de les hortes. El cas va arribar a majors quan la Unió de Rabassaires i ERC van dimitir dels seus càrrecs de l’ajuntament, quedant aquest en mans de CNT i el PSUC. El nou alcalde interí va ser Joan Butchacas durant algunes setmanes, fins que els dimitits van acceptar reintegrar-se. Qui mai va poder reintegrar-se va ser el conseller del POUM, després de ser il·legalitzat aquest partit al juliol de 1937. La seva militància es va implicar d’ara endavant en la CNT, mentre que aquells militants que pertanyien a la UGT van ser expulsats d’aquesta.

Un altre factor de control al poble era la mina. Aquesta va ser presidida per Josep Solsona, destacat militant confederal. Això no va salvar l’empresa d’una forta caiguda de la producció, atès que gran part de la seva plantilla estava en el front i que no disposaven de molts mitjans per a remuntar el treball. El Govern de la República la va nacionalitzar i la va unir a les mines de Súria i Cardona com si fos la mateixa empresa. Així i tot no va canviar molt la manera de funcionar i la producció fins i tot va caure més.

Dels principals problemes que va haver de fer front el Consell Municipal va ser la gran quantitat de refugiats que van arribar. Van ser acollits en diversos centres i també en cases particulars. Altres qüestions que havien rellevància tenien a veure amb la construcció dels refugis, amb l’evacuació de les persones més compromeses al final i amb el desenllaç de la guerra.

Sense tenir números molt precisos es pot estimar en més d’una trentena les persones mortes en els fronts de guerra. D’elles podem conèixer la filiació cenetista de 17, si fem cas de l’extraordinari treball de l’Associació Isaac Puente i el seu projecte Sangre Anarquista [6]. Aquestes 17 víctimes mortals dels combats de guerra es van repartir per totes les batalles en les quals van participar salentins: Brunete, Belchite, Ebre, Peñarroya, caiguda de Catalunya, etc. Suposen el contingent de morts confederals més gran de la comarca de l’Alt Llobregat, per davant fins i tot de Manresa o de Berga.

Un altre balanç el compon la repressió. Les persones represaliades de Sallent van ser diversos centenars. D’entre elles coneixem diversos afusellaments, i entre ells hi ha 6 de la CNT sallentina: Cast Ballesta, Manuel García, Ginés Zamora, Isidre Flotats, Ramon Vilardell (que també era d’ERC) i Eduard Sabartés. A més el cenetista Jaime Carballo va morir a la presó. Per si no fos prou, Joan Poch Sardà i Jaume Escaler Puig –també de la CNT– van morir en el camp d’extermini de Mauthausen-Gusen durant la Segona Guerra Mundial.

Conclusions

L’època republicana va ser un moment de grans convulsions socials. Fruit de l’enfonsament d’un règim impopular, la democràcia republicana mai va aconseguir assentar-se al país, ja que les dretes no li van permetre ni un minut de tranquil·litat. D’altra banda existia una situació d’emergència social que s’identificava amb el problema agrari i amb l’atur obrer a les ciutats i els pobles industrials. Cada nova fàbrica oberta atreia centenars de famílies que buscaven treball a les seves portes, disposades a treballar per jornals de misèria. Els fabricants s’aprofitaven d’aquesta situació estructural i tenien una pèssima opinió de la classe obrera.

En les dècades anteriors, no obstant això, mentre el règim s’anava desintegrant, va sorgir un potent moviment obrer que a més estava dinamitzat per militants llibertaris. Si a això li unim la sacsejada que va suposar la Revolució russa –que va deixar clar que era factible una victòria de les lluites revolucionàries– tenim els ingredients que contextualitzen el període.

La militància llibertària sempre es va vincular a la cultura i la pedagogia, intentant aconseguir l’alliberament social a través de l’educació dels oprimits. Això els va garantir una legitimitat que solia estar molt per sobre de les altres forces obreres i que rivalitzava amb els republicans. Com a més eren treballadors i estaven en les juntes dels sindicats, els va anar possible guanyar influència entre les noves onades migratòries que arribaven en al·luvió a Catalunya.

Sallent podria considerar-se un exemple d’això, atès que l’arribada en massa de milers de persones que arribaven amb el posat i que s’enfrontaven a unes condicions de vida que fregaven l’inhumà, va garantir un gran contingent instal·lat en el malestar. Les idees revolucionàries van arrelar entre els sectors més oprimits, per tant.

Un altre factor a tenir en compte és que Sallent a diferència d’altres municipis de l’Alt Llobregat, va aconseguir resistir la crisi que li va suposar a l’anarcosindicalisme el sector “treintista”. Si bé durant alguns anys van perdre el poderós sector del tèxtil, més endavant el van tornar a recuperar. Això no quitació perquè aprofitant la situació de desorganització entrés en acció la UGT.

Seguint els esdeveniments de la guerra podem veure clar que la CNT va tenir el control de Sallent en tot moment. Malgrat això va tenir enfrontaments amb la UGT, que en 1937 simbolitzava la contrarevolució, però que al no tenir força suficient mai va posar en perill l’hegemonia anarcosindicalista.

També van existir enfrontaments amb el sector catalanista que conformaven ERC i Unió de Rabassaires. Però aquests xocs eren fruit de la complicada mescla de poblacions que es dividia entre catalans i “castellans” (andalusos, murcians, aragonesos, gallecs…). En definitiva era un conflicte latent que va ser comú a altres poblacions del Bages com Cardona o Súria, també mineres. No obstant això, també a Sallent la CNT va saber eludir aquest problema. Es poden constatar les bones relacions amb el republicanisme català que van tenir els membres de les juntes i comitès de la CNT. Existia un enteniment, no exempt de discrepàncies puntuals. Per posar un exemple, els alcaldes per ERC Pere Andorrà i Ramon Arnau van estar afiliats a la CNT durant la guerra. De fet, també es pot constatar el predomini dels cognoms catalans entre el cos dinamitzador de l’anarcosindicalisme sallentí. On predominen els forans rotundament és en la mina. I la mina va ser el factor que va propiciar la milícia de Sallent.

El pas del franquisme va aixafar tot aquest moviment revolucionari local. Els quadres llibertaris van acabar morts, presos o en l’exili. En la generació següent, ja en els anys 60, el seu buit va ser ocupat per una militància formada a la calor dels nous temps. Llavors predominava el PSUC i Comissions Obreres. La CNT no ressorgiria a Sallent fins a 1977.


Notes

[1] Francisco Javier de Madariaga Fernández, Las industrias de guerra de Cataluña durante la Guerra Civil, p. 679.

[2] Causa General, Sallent, 1594, Exp. 11

[3] Dades trobades en CDMH-PS-BARCELONA_GENERALITAT,498, 3 – 4 – 5 i 6

[4] En la Guerra Civil cal tenir en compte que la UGT de Catalunya va ser presa en el congrés regional de juny de 1936 pels militants comunistes. En la seva junta directiva figuraven Antonio Sesé i José Del Barrio, que van manejar hàbilment el sindicat per a estalinitzar·ho ràpidament. Davant l’al·luvió d’afiliats que van tenir a causa de la sindicalització obligatòria de començaments de la guerra, van col·locar als militants del PSUC en els llocs més destacats bloquejant a altres militants que arribaven d’altres forces (especialment als del POUM). A Sallent, per exemple, Rafael Bonals, un dels líders comunistes més destacats, va estar en la Unió Soviètica en 1935. El POUM sallentí no va tenir res a fer en la UGT i bona part dels seus militants va acabar en CNT.

[5] Informe de la Federació Local de la UGT de Sallent, 25 de maig de 1937. Arxiu Municipal del Bages. PS-Barcelona-501. ACBG31-6-T2-62. CDMH-PS-BARCELONA,501

[6] Consultat en <http://www.navioanarquico.org/index.php/sangre>

Bibliografía

Capdevila fornell, Lluís, i Sánchez agustí, Ferran. Flora i història de Sallent. Escola-Taller Arquitecte Porta, 1992. p. 134-137

Flores, Pedro. Memòries de Pedro Flores: A la recerca de l’ideal anarquista. Manresa: Centre d’Estudis del Bages; Generalitat de Catalunya; Arxiu Històric Comarcal de Manresa, 2003.

Flores, Pedro. Las luchas sociales en el Alto Llobregat y Cardoner: Contribución a la historia de Manresa y comarca. Barcelona: [edició de l’autor], 1981.

Giráldez Macía, Jesús. Creyeron que éramos rebaño: La insurrección del Alto Llobregat y la deportación de anarquistas a Canarias y África durante la República. Málaga: Zambra, 2009.

Gómez Casas, Juan. Historia de la FAI: Aproximación a la historia de la organización específica del anarquismo y sus antecedentes de la Alianza de la Democracia Socialista. [Madrid]: Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo, 2002.

Guillamón, Agustín. La guerra del pan: Hambre y violencia en la Barcelona revolucionaria: De diciembre de 1936 a mayo de 1937. Barcelona: Aldarull; Dskntrl-ed!, 2014.

López Esteve, Manel. Els fets d’octubre de 1934 a Catalunya: més enllà de l’acció governamental [TESI DOCTORAL]. UPF / 2012

íñiguez, Miguel. Semblanza de José López Montenegro, cañón de la libertad. Ser Histórico, 2017. Consultat en <https://serhistorico.net/2017/04/23/semblanza-de-jose-lopez-montenegro-canon-de-la-libertad/>

Madariaga Fernández, Francisco Javier. Las industrias de guerra de Cataluña durante la Guerra Civil, p. 679.

Pozuelo, Coronada. La proclamació del comunisme llibertari a Sallent: gener de 1932. Esparver. Cercle Literari Sallentí, 1975 – núm. 44 (gen-feb 1983), p. 14-15

Tur, Pilar i Santamaria, Glòria. La periodista Irene Polo i el conflicte miner del 1933 a Sallent. Eix consultat en <https://mnactec.cat/revista-eix/la-periodista-irene-polo-i-el-conflicte-miner-del-1933-a-sallent/>

Arxius

  • Arxiu Comarcal del Bages
  • Arxiu Municipal de Sallent
    • Fons Municipal, 1936-1939
  • Arxiu Històric Nacional de Catalunya
    • Fons Documental de la Generalitat de Catalunya (Segona República)
    • Fons Documental Llei 21 de 2005. Restitució a la Generalitat de Catalunya
  • Asociación Isaac Puente (Navio Anárquico)
    • Sangre Anarquista
  • Centro Documental de la Memoria Histórica
    • Fondo Documental de la Delegación Nacional de Servicios Documentales de la Presidencia del Gobierno: Sección Político Social – Barcelona – Sallent
    • Fondo Documental del Archivo Histórico Nacional: Causa General de la provincia de Barcelona

Premsa

  • El Dia
  • Solidaridad Obrera
  • Tierra y Libertad
  • Pèsol Negre

Els anys 30 a Sallent [1ª Part]

“Sallent serà per a la Revolució Social el que Jaca va ser per a la revolució democràtica” [1]

Amb tota seguretat un dels llocs més intensos del conflicte entre el moviment obrer i la legalitat republicana en la dècada de 1930 va ser la població de Sallent. La terrible situació social de la mina i el seu entorn i la radicalització dels miners cap a postures netament revolucionàries serien els factors clau de vida sociopolítica d’aquesta població durant aquells anys.


Com a introducció situarem aquest poble en el seu context. Sallent està en la conca del riu Llobregat, en la plana del Bages, en la part central de Catalunya. Arran de la revolució industrial la seva geografia la va fer idònia per a la construcció de fàbriques tèxtils, com l’anomenada Fàbrica de Cal Ramón, l’origen de la qual es remunta ni més ni menys que a 1806. La vila sallentina seriosa pionera en l’estat espanyol en la instal·lació d’un teler mecànic a la Fàbrica Cal Torres, fundada en 1814. Més tard es fundarien altres fàbriques, aconseguint la xifra d’11 en 1860. Donaven treball a unes 1.200 persones. En 1905, es fundaria la Fàbrica Sala (coneguda a partir dels anys 60 com Les Culleres –las cucharas en castellà– degut al seu canvi d’activitat cap a la fabricació de coberteria). Avui dia la Festa Major Alternativa del poble ret homenatge a aquestes fàbriques, que atorguen el nom de les tres colles juvenils i festives que té el poble [2] (que són la Vella, les Culleres i la Bòbila).

L’existència d’aquestes fàbriques, com és lògic, va produir una proletarització del poble, que va anar atraient famílies que abandonaven el camp en altres comarques catalanes per a guanyar-se la vida treballant de sol a sol a les fàbriques.

Les primeres notícies de vagues a Sallent són de 1850, en una època molt primerenca on els conflictes obrers van aparèixer en tota la comarca de l’Alt Llobregat (que la componen les actuals comarques barcelonines del Bages, Berguedà i Moianès). De seguida aconsegueixen rellevància les societats obreres de Sallent, ja que en 1855 envien un bàndol al general Espartero, que governava a Espanya en aquesta època. Més tard, en 1868, aquelles incipients societats participen en el congrés que va convocar la Direcció Central de Societats Obreres i connecten amb el moviment obrer que està passant en aquests anys del republicanisme federal a l’internacionalisme bakunià. Aquestes societats també ingressarien en 1870 en les Tres Classes del Vapor, la federació obrera del tèxtil.

El primer contacte amb la Internacional ens és relatat molt escaridament. “A Manresa i la seva rodalia es treballa a vegades fins a 18 hores… A Sallent ha millorat alguna cosa la situació, gràcies a la constància de l’associació”[3]. Com es pot deduir hi ha una organització afí a la Internacional en 1872. A la fi de 1873 els conflictes laborals agreujarien la difícil situació política que vivia tot el país. El delegat de Manresa, Francisco Torra escrivia que “els carlistes ens fan una guerra atroç; en moltes parts ens impedeixen l’Associació, amb l’amenaça de pena de mort als representants de les seccions”[4]. En aquells moments Sallent va viure una vaga general que va arribar a tenir un seguiment d’unes 1.000 persones, cosa que constituïa gairebé tota població treballadora en aquells dies. No obstant això, com existien partides carlistes en la zona, i aquestes es dedicaven a amenaçar a les societats obreres internacionalistes, la vaga va fracassar. Els carlistes van arribar a atacar violentament el obrerisme organitzat en diversos punts com Sallent o Manresa.

Deixant enrere l’anomenat Sexenni Democràtic, veiem que aquest primer anarquisme no va acabar de quallar. El moviment obrer i el llibertari van haver de ser refundats de nou. El responsable d’això seria l’aragonès José López Montenegro. Nascut a Saragossa, Montenegro, va ser membre de l’exèrcit en 1868. Va desertar per a unir-se al Cantó de Cartagena en la revolució cantonalista i a partir de llavors va connectar amb el corrent llibertari. Entre 1884 i 1886 ho trobem a Sabadell al costat de Teresa Claramunt (de qui era parella en aquells dies), al capdavant del diari anarcocomunista Los Desheredados . Més tard es mudaria a Sallent.

López Montenegro va exercir de mestre, i consegüentment va fundar el Centre d’Ensenyament Laic de Sallent i va ser impulsor d’una “biblioteca popular” (popular era sinònim de pública en aquells moments). També era maçó i estava fermament connectat amb els moviments republicà, anarquista i obrer del moment. Així doncs, en la complicadíssima vaga que va sacsejar l’Alt Llobregat de 1890 –o millor dit, onada de vagues– va participar en el comitè de vaga de la localitat. Més tard va ser delegat per Sallent en un congrés obrer a Madrid que intentava fundar una organització successora de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), infructuosament.

En la seva faceta de militant anarquista se sap que en 1891 existia un grup anomenat La Vida [5]. Va realitzar diverses conferències sobre la religió i al novembre de 1891 una altra a Manresa sobre els Màrtirs de Chicago al costat de Errico Malatesta i Pedro Esteve, que estaven realitzant una gira de conferències per tot el país. Va ser detingut i condemnat en el Procés de Montjuïc de 1896 i quan va sortir en llibertat va emigrar a l’Argentina.

En 1893 es va realitzar un gran míting del Primer de Maig a Sallent, ja que a Manresa estava prohibit. Ho organitzaven els rabassaires i la societat obrera local, on tenien pes els militants anarquistes. No obstant això, el Procés de Montjuïc desbarataria aquesta aliança. Per fortuna el moviment aconseguiria reposar-se del cop repressiu i en 1899 volem a trobar representants de Sallent en la constitució de la Federació de l’Art Fabril i Tèxtil. Al grup anarquista La Vida el succeiria en la dècada de 1900 el grup Germinal.

No obstant això no tornem a tenir moltes notícies d’aquesta població fins a l’època de 1919. Fins llavors a penes hi ha unes poques referències en la premsa anarquista com La Tramuntana, Tierra y Libertad o Solidaridad Obrera. El que es va difondre més en aquestes dues primeres dècades del segle XX va ser el republicanisme. I connectant amb aquest, precisament en una família molt republicana va néixer el llibertari sallentí més universal, Joan Puig Elias. Puig Elias va ser mestre i fundador de diverses escoles racionalistes que seguien el model pedagògic de Ferrer i Guàrdia. Va arribar a la Guerra Civil sent un reconegut pedagog i això ho va portar a encapçalar el Consell de l’Escola Nova Unificada, que va ser la primera vegada que va haver-hi un sistema educatiu públic (i en català) a Catalunya. No obstant això, la seva militància polític-social no es va desenvolupar al seu poble natal, que va abandonar de jove.

En el Congrés de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de desembre de 1919, Sallent apareix amb un sindicat d’Oficis Diversos que compta amb 1.500 afiliats. Es tracta d’una xifra extraordinària tenint en compte que la població rondava les 4.500 persones. Però és que en aquell any les lluites obreres havien estat duríssimes en tota Catalunya. Les vagues se succeïen –com la de la Canadenca– i els lock-outs patronals també. Tal era així que es van obrir menjadors populars: “A Sallent, amb la solidaritat que rebíem establíem cuines on al migdia i a les nits els vaguistes podien venir a buscar el menjar que volien”[6]. De fet just quan se celebrava el congrés de la CNT es va produir un d’aquests lock-outs.

En els anys 20 s’inicia l’explotació minera que va transformar radicalment la vida de la població. Abans d’això, en 1924, es va inaugurar el ferrocarril Manresa-Berga-Guardiola que passava per Sallent. Més tard es van iniciar els treballs necessaris per a posar en marxa la mina de potassa.

La mina va atreure una onada migratòria procedent del sud-est peninsular (Múrcia, Almeria, Granada i Albacete), cosa que va fer augmentar fortament la població fins prop de 5.500 habitants per a 1930. En 1936 es rondava entre els 6.500 i els 7.000 habitants.

I aquí comencem el relat dels anys 30.

La República

La primera vaga ressenyable d’en aquells dies va ocórrer el 12 de desembre de 1930. Es tractava d’una vaga revolucionària contra el règim monàrquic d’Alfons XII i va ser la que va donar peu als successos de Jaca on s’havia revoltat un batalló de l’exèrcit. Aquella vaga va durar tres dies a Sallent.

La implantació de la República va obrir tot tipus d’expectatives. I els obrers en organitzar-se, volien més. Molt més. En aquell any de 1931 Sallent a diferència d’altres poblacions de la comarca no tenia grups anarquistes estables. El moviment obrer estava unificat en el Sindicat Únic d’Oficis Varis adherit a la CNT. Tinguem en compte que el moviment obrer en aquells dies era plural. Els republicans tenien presència en els sindicats i ho intentaven capitalitzar. Durant tot el període republicà ERC i el Partit Federal considerarien a la CNT com “el seu” sindicat, convivint internament amb els sectors anarquistes i sindicalistes.

Retallada del diari El Dia de Manresa, 24/01/1932.

Amb la República la convivència va estar lluny de ser tranquil·la. En 1931, mentre es produïen diverses vagues mineres en Súria i a Cardona i una important vaga del tèxtil en tota la comarca, a Sallent es va desenvolupar un conflicte en el ram de la construcció de va derivar en una vaga de 14 setmanes. Entre aquesta vaga, la crisi del ram del tèxtil i la irrupció de la mineria s’estava forjant un descontentament social important. En aquells moments de malestar popular (finals de desembre de 1931) van arribar en gira uns representants del Comitè Regional de Catalunya a realitzar un míting. Eren Arturo Parera, Vicente Pérez (Combina) i Buenaventura Durruti. Sembla ser que els seus discursos van electritzar el ja caldejat ambient i van predisposar el poble per al que vindria en les següents setmanes.

 

La revolta de gener de 1932

La vaga revolucionària va començar a Fígols, comarca del Berguedà, el 20 de gener de 1932. Aviat es va estendre a altres poblacions com Berga, Cardona, Gironella, Súria, Puig-reig, Balsareny o Sallent. En general es va paralitzar tota la comarca i en diversos llocs els obrers van controlar la situació. Un d’ells va ser Sallent.

En aquests moments algú va proposar com a sant i senya el lema que subtitula aquest article: “Sallent serà a la revolució social el que Jaca ha estat per a la revolució democràtica”, i va tenir ganxo. Els vaguistes havien aixecat les vies del tren i van resistir fins que van arribar 16 camions de l’exèrcit i van prendre el poble, baioneta calada.

Els revolucionaris havien implantat el comunisme llibertari durant dos dies. Malgrat la proclama on amenaçaven a qui no estigués d’acord amb el programa anarquista revolucionari, no va haver-hi actes violents. Fins i tot es va respectar l’ajuntament per petició expressa del mateix alcalde, que havia acudit a parlamentar amb els insurrectes. Cal dir que aquests tenien molt poques armes. Havien aconseguit algunes carabines i escopetes del somatén i dels vigilants de la mina. En canvi disposaven de dinamita i d’alguns rudimentaris explosius fets amb pots de conserves.

De resultes d’aquesta insurrecció va haver-hi desenes de detinguts dels quals finalment 14 serien deportats en el vaixell de vapor Buenos Aires [7]. La situació dels deportats sempre va ser d’extrema penúria i van ser tractats en tots els ports com a criminals tot i que alguns deportats no havien participat si més no en els fets. Van compartir càstig amb diversos militants anarquistes com Durruti, Francisco Ascaso, Bruno Lladó o Tomás Cano Ruiz. A causa de les penoses condicions que van patir els deportats va morir Antonio Solé de Sallent. Va ser enterrat a Las Palmas de Gran Canaria gràcies a la Federació Obrera d’aquella ciutat. En arribar aquesta notícia a Sallent va esclatar una vaga espontània en la mina i a la fàbrica de Malpás on treballava Solé.

No obstant això el sector del tèxtil no va voler adherir-se, cosa que marcaria una diferència important. En l’Alt Llobregat la CNT es va dividir en 1932-1933 entre els anomenats Sindicats d’Oposició (també coneguts com treintistes [8]) i els sindicats seguidors de la línia oficial (anarquista revolucionària). A grans trets, el tèxtil i la metal·lúrgia van passar a l’oposició, mentre que la mineria, la construcció i els transports es van quedar en CNT. En 1936 la majoria d’aquests sindicats d’oposició es van reintegrar a la Confederació, exceptuant els de Manresa i alguns grups a Puig-reig, Súria o Sant Vicenç de Castellet que durant la guerra van acabar engrossint les files de la UGT. La clausura dels sindicats i les baralles internes de la CNT van ser aprofitades per altres forces polítiques per a implantar-se en diverses poblacions (en concret pel Bloc Obrer i Pagès (BOC), per la Unió Socialista de Catalunya (USC) i per la UGT).

Dibuix de la revista Bé Negre, núm. 32, del 26 de gener de 1932. Ironitza amb la proclamació del comunisme llibertari en l’Alt Llobregat.

A nivell general la comarca vivia una situació de psicosi. La guàrdia civil patrullava pertot arreu i de tant en tant es trobaven amagatalls amb explosius. Això creava una alarma social avivada per la premsa. Però es tractava d’explosius abandonats pels revolucionaris. El 30 de maig es va realitzar una batuda a Sallent contra un domicili en el qual es trobava el comitè pro-presos en ple [9]. Els detinguts van ser alliberats als dos dies.

La insurrecció de gener de 1933

El 8 de gener va tenir lloc una altra temptativa de proclamar el comunisme llibertari a Sallent. Si bé en 1932 el moviment revolucionari havia estat més o menys espontani –encara que hi havia brou de cultiu de sobres– en 1933 el moviment insurreccional va partir de l’organització de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).

Així doncs, a les 10 de la nit els revolucionaris van disparar sobre un guàrdia que estava patrullant els carrers, ferint-li, i després van incendiar la caserna de la guàrdia civil del carrer Sant Bernardo, 20. L’incendi no va ser important pel fet que els mateixos guàrdies i alguns veïns el van poder apagar a temps. Però la Guàrdia Civil volia venjança. A partir de les 2 de la matinada els guàrdies van envoltar el local de la CNT del carrer Clos i va començar un tiroteig de pel·lícula. Allí van ser crivellats a trets –en el moment de rendir-se– Francesc Codina Casas, de 20 anys, natural del veí poble de Balsareny, i Andrés Martínez García, de 18 anys i natural d’Almeria. També van resultar ferits altres cinc militants (dos d’ells van ser José Yepes, ferit de bala al braç quan onejava la bandera blanca, i José Raya Pérez) i, per l’altre bàndol, tres guàrdies i un agutzil.

Patrulla de militars a Sallent, 1932. Fons Brangulí, ANC 1-42-N-24090

En el consegüent registre del local de la CNT es van trobar unes cent bombes, d’aquelles que es fabricaven artesanalment amb pots de conserva. Això va ser més que suficient per a clausurar el local durant mesos. En els dies posteriors es va produir una nodrida manifestació contra “els forasters”, que segons ells, s’havien fet els “amos del poble” i amenaçaven la convivència.

Encara que es pugui constatar l’arrelament de l’anarquisme militant entre els miners, sovint això pot semblar una qüestió propagandística o un clixé i no es concreta en quina mesura simpatitzaven o si era una adscripció superficial com podrien haver estat comunistes o republicans. És clar que les penalitats i la repressió van unificar i van cohesionar la plantilla de la mina (i també la d’algunes fàbriques) així com els seus familiars. No en tots els pobles va poder donar-se aquest fenomen, ja que, per exemple, a Fígols o en Súria els llibertaris van perdre corda en 1933 i els partits comunistes van aconseguir organitzar un sector dels miners.

A Sallent el moviment llibertari va organitzar quatre grups anarquistes. O millor dit, els obrers i miners salentins van crear quatre grups anarquistes entre 1931 i 1934 que van ingressar en la FAI, com s’informava en el periòdic Tierra y Libertad. Es deien Germinal, La Peña Invencible, Aurora Naciente i Árbol Libertario, que van conformar entre si una federació local de grups anarquistes. A la comarca del Bages hi havia 3 federacions: Cardona, Manresa i Sallent. Entre aquestes federacions i els altres grups anarquistes de la comarcal, sumaven uns 22 grups.

Aquests grups de Sallent sumarien entre 25 i 30 militants. Gairebé amb total seguretat formaven part de les juntes dels sindicats, del comitè de defensa i el comitè pro-presos. Però a més tenien una intensa vida cultural i social. Per exemple, en 1934 la Federació local de grups va organitzar una “jira libertaria” (amb “j”), una excursió, a la font de Lladó a Puig-reig (juntament amb els grups d’aquest poble). Van aconseguir ajuntar 400 o 500 persones.

A més existia una agrupació de joventuts llibertàries que reunia entre 30 i 50 joves de tots dos sexes. En aquest cas estem parlant de persones molt joves amb un alt grau de politització [10]. S’havien criat a la calor de les lluites socials i el seu idealisme era proverbial. En moltes entrevistes a les persones majors que van conviure amb aquesta mena de militants anarquistes de l’entorn juvenil, es pot concloure que seguien un model de vida ètica. Les persones entrevistades sovint es neguen a reconèixer-se a si mateixes com a anarquistes perquè el model que van veure en aquelles persones de les Joventuts Llibertàries, el seu idealisme, el seu compromís, la seva passió per la cultura o la seva ètica en la vida, eren inigualables.

És a dir, que tenim un moviment llibertari organitzat, en general per militants sallentins, que tenien interès per les idees. I per l’altre costat tenim una situació social explosiva. La periodista Irene Polo va realitzar un reportatge sobre Sallent per al diari barceloní La Rambla [11]. En les seves pàgines relatava que en 1931 van arribar uns 200 obrers “de fora” que van ser allotjats en unes antigues quadres de la fàbrica Torres i altres darrere de la biblioteca municipal. No obstant això, en els últims mesos de 1932 van arribar altres 600 obrers amb les seves famílies. Algunes es van reallotjar entre les cases de Sallent, llogant habitacions en habitatges amuntegats. Però altres van tenir pitjor sort i van habitar en infrahabitatges. En total existien unes 2.000 persones en condicions infrahumanes de les quals només 800 tenien treball.

Al desembre de 1933, la vaga insurreccional no va tenir repercussió en la població.

Les vagues del període

Però el resultat d’aquesta insurrecció no va desbaratar el moviment anarquista. La situació social era tan greu que els obrers estaven disposats a anar fins a les últimes conseqüències. Al març de 1933, és a dir, a solament dos mesos de la insurrecció de gener, 180 miners es van tancar en la mina a 340 metres sota terra. Durant el conflicte van esclatar tres artefactes explosius. Els consegüents detinguts de Sallent van iniciar una vaga de fam a la presó de Manresa que va agitar encara més la tibant situació.

Podem comprovar a més com la repressió no li va passar massa factura al sindicalisme sallentí. En el Ple Regional de la CNT de març de 1933 es comptabilitzaven uns 1.000 afiliats en aquesta població. És a dir, que el moment de major crisi interna de la CNT, Sallent tenia més afiliats que Manresa, que era la capital de la comarca [12].

Al març 1934 l’empresa Potasses Ibèriques, SA (és a dir, la mina) es queixava de la baixa productivitat. Així que van suprimir les primes que compensaven els magres salaris. Com a conseqüència va esclatar una vaga. Aquesta vegada l’empresa tenia preparada una resposta i va contractar esquirols a Galícia. No els van dir que anaven a entrar en una empresa en vaga. Van ser rebuts a pedrades res més entrar al poble i dos d’ells van resultar ferits per un explosiu.

De resultes es va detenir a unes 25 persones, entre elles a Diego Navarro i al seu cosí José Pérez Navarro. En el seu interrogatori, baix tortures, va participar Miquel Badia, llavors secretari d’Ordre Públic de Barcelona i enemic dels anarquistes.

En aquells turbulents mesos d’abril i maig, també estava tenint lloc la vaga general de Saragossa. Els obrers de Sallent s’havien adherit a la campanya organitzada per Solidaridad Obrera, el diari Confederal, i volien acollir als fills dels vaguistes aragonesos. No obstant això, la situació sallentina era tan complicada que les pròpies famílies aragoneses van reclamar als seus fills de tornada tement per ells. De fet, el 5 de maig (dos dies abans d’arribar els nens), una manifestació d’aturats havia apedregat a la guàrdia civil, que va respondre a tirs.

Però els treballadors van guanyar la vaga i van recuperar la prima. Això va provocar que un mes després l’empresa suspengués la prima comunitària. I al seu torn, això desencadena una altra vaga en ser acomiadat un altre treballador, per protestar. La vaga empitjora la situació i l’empresa respon amb un lock-out. Tothom es va quedar sense treball i a poc a poc l’empresa va anar readmetent obrers, i reforçant la seva plantilla amb esquirols. En aquell moment els vaguistes van assassinar a dos d’ells. La tensió era tal que el poble va quedar ocupat per la Guàrdia Civil i el somatén. Josep Dencàs, conseller d’Interior de la Generalitat declararia que “la FAI presenta batalla i nosaltres l’acceptem”.

De manera que el dia 27 d’agost es publica un bàndol en el qual es donen 3 dies perquè tots els acomiadats abandonessin el poble. Era el pacte de la fam. Cap empresari els anava a tornar donar treball i s’havien d’anar. Molts anirien a Manresa on van contribuir a la consolidació de la CNT de la capital del Bages [13]. Tal va ser així que fins i tot es va crear un grup anarquista a Manresa anomenat Los Vengadores de Sallent. Al marge del seu nom teatral, era un grup compost per militants d’aquest poble.

Mentrestant, a l’empresa poc li va durar l’alegria. En 1936 els esquirols gallecs es van anar afiliant a la CNT. A més va perdre la raó per acomiadament improcedent. L’empresa es va veure obligada a readmetre als acomiadats. No sabia què fer amb ells.

Octubre i el Bienni Negre

Arribem a la Revolució d’Octubre de 1934, i el moviment llibertari sallentí es trobava exhaust. Al poble va prendre la iniciativa l’Ajuntament i el sector catalanista, identificat amb Esquerra Republicana (ERC) i Estat Català. Per cert, com va haver-hi tants acomiadaments en la mina els encarregats es van afanyar a contractar tot tipus de treballadors i un grup d’aquest últim partit va entrar a treballar en ella en l’estiu. Això no va agradar res als cenetistes, que els van titllar d’esquirols. La situació sempre va ser tibant entre les dues organitzacions. En canvi no ho era tant amb ERC (a Sallent aquest partit es deia Centre Republicà d’Esquerra) ja que compartien la Cooperativa Obrera Germanor, el gran centre associatiu, cultural i comercial del poble.

El 6 d’Octubre de 1934, res més conèixer-se l’aixecament a Barcelona es va proclamar la República Catalana o més correctament el “Estat Català dins la República Federal Espanyola”. Immediatament es va estendre la vaga general per tot el poble. En la mina va haver-hi un petit enfrontament per a llevar-li les armes als vigilants i pels carrers del poble va estar patrullant un escamot de revolucionaris. L’endemà va baixar a Manresa un nodrit grup armat amb la intenció de combatre. Aquests revolucionaris pertanyien a ERC, Estat Català i també a la cèl·lula comunista del PCC que hi havia en la mina.

No obstant això, la proclamació de l’estat de guerra i l’arribada de les tropes de l’exèrcit (Manresa disposava d’un batalló) van dissuadir a les autoritats i els revolucionaris del poble de prosseguir en les seves intencions. El dia 9 va reprendre el treball la mina i el 10 les fàbriques tèxtils. I va haver-hi un bon nombre de detencions, començant per l’alcalde Magí Oriol Torredenflot i tots els regidors d’ERC.

No obstant això, el nou poder reaccionari que havia pres el control del poble va decidir escarmentar també als anarquistes que quedaven en la mina. De manera que van ser acomiadats 400 miners sense mirar si havien participat o no en la revolta.

L’any 1935 va ser relativament tranquil. Es va aprofitar la reposar-se dels cops de l’any anterior i per a reprendre l’activitat orgànica de l’organització. Per això podem veure militants de Sallent en els Plens comarcals i regionals de les Joventuts Llibertàries i de la CNT.

D’aquesta manera arribem a les eleccions de febrer de 1936. A Sallent va guanyar el Front d’Esquerres (que liderava ERC) i se li va arrabassar el consistori a la dreta reaccionària. Quan els sindicats van poder funcionar amb normalitat es va poder reconstruir l’important Sindicat Únic Miner. En el Congrés de Zaragoza, Sallent estarà representada per aquest sindicat que va donar compte de 721 afiliats. Si bé, és obvi que s’ha perdut força, la CNT encara compta amb molt de suport al poble. Tinguem en compte que per al moment del congrés només portaven dos mesos amb activitat legal i encara no s’havien pogut reconstruir la resta de sindicats.

Una de les principals decisions del Congrés de maig de 1936 va ser la readmissió dels sindicats d’oposició. Com hem dit abans, a Sallent el Sindicat Fabril i Tèxtil tenia aquesta tendència. El sindicat es va reintegrar en la CNT el mes de juny i aquesta entrada també animaria unes altres.

En aquells mesos de maig a juliol de 1936, Sallent va ser un punt d’obligat pas per a les gires de mítings que cada cap de setmana agitaven la vida política espanyola i catalana. Per allí van passar Frederica Montseny, Francisco Ascaso o Antonio Ortiz. Era obvi que l’Organització comptava amb la foguejada militància de l’Alt Llobregat, ja que un grup d’ells participaria en els combats del 19 de juliol a Barcelona.

[Continuarà…]


Notes

[1] El Dia, 23-1-1932, p. 2. Es diu que aquesta era la consigna per a circular per Sallent durant els fets revolucionaris de gener de 1932.

[2] Consultar http://www.lafumera.cat/les-colles/

[3] Pedro Flores, Las luchas sociales en el Alto Llobregat y Cardoner: Contribución a la historia de Manresa y comarca, p. 110.

[4] Actas de los Consejos y Comisión Federal de la Región Española: 1870-1874. Citat per Pedro Flores en Las luchas sociales […].

[5] “Programa del grupo anarquista de Sallent, titulado La Vida”, Pèsol Negre, 2002.

[6] Joan Butchacas, carta a Pedro Flores. Biblioteca del Casino de Manresa. Fons Pedro Flores, carpeta XI.

[7] Juan Jiménez Parra, Salvador Lozano Ruíz, Antonio Moreno Alarcón, Ginés Navarro Muñoz, Ramon Rivera Soler, Antonio Soler Falcó, Eduardo Soler Falcó, Pascual Torres Hernández y Domingo Xixons Revellart. Recollits a Creyeron que éramos rebaño […], p. 237-238.

[8] El Treintisme va ser un corrent del moviment llibertari sorgida arran del Manifest dels Trenta, que van impulsar una sèrie de personatges molt coneguts del moviment. Es basava en una revolució lenta i gradual, donant èmfasi a la preparació dels sindicats abans que llançar-se a una revolució violenta.

[9] Eren Juan Alcón, Benet Cano, Miquel Comellas, Jaume Escolar, Domingo Fitó, Salvador Manyalich y Josep Moradell.

[10] Pedro Flores en Las luchas sociales […], ens dóna alguns noms: Jaume Cruselles, Josep Dot, Cristóbal Ballesta, els germans Haro, José Iglesias, Ricardo Álvarez y José Pérez Navarro.

[11] La periodista Irene Polo i el conflicte miner de Sallent del 1933: <https://mnactec.cat/revista-eix/la-periodista-irene-polo-i-el-conflicte-miner-del-1933-a-sallent/>

[12] Dins del bloc dels sindicats d’oposició estaven: Puig-reig (1.000 afiliats), Callús (300), Castellbell i el Vilar (300), Sant Joan de Vilatorrada (150), el Pont de Vilomara (250), Sant Vicenç de Castellet (Oficis Varis, 700; Construcció, 700), Berga–Calç Rosal (900), Gironella (1.400), Manresa (Fabril i Tèxtil, 1.500; Transport, 100; Fusta, 400; Metall, 300; Alimentació, 125; Llum i Força, sense dades); en total, 8.125 afiliats. L’afiliació del bloc oficial (o faísta) era: Manresa (Construcció i Ferroviaris, 200 afiliats), Sallent (1.000); Navarcles (230); Moià (40); Cardona (475); Balsareny (100); Navàs (400) i Súria (250); en total, 2.470 afiliats.

[13] Pedro Flores en Las luchas sociales […], cita els casos concrets de Manuel Ruíz, Yepes, els germans Malsand, Jesús García, Gabriel Piedra, els germans Alarcón, Girona, Lozano, entre altres.

Bibliografía

Capdevila fornell, Lluís, i Sánchez agustí, Ferran. Flora i història de Sallent. Escola-Taller Arquitecte Porta, 1992. p. 134-137

Flores, Pedro. Memòries de Pedro Flores: A la recerca de l’ideal anarquista. Manresa: Centre d’Estudis del Bages; Generalitat de Catalunya; Arxiu Històric Comarcal de Manresa, 2003.

Flores, Pedro. Las luchas sociales en el Alto Llobregat y Cardoner: Contribución a la historia de Manresa y comarca. Barcelona: [edició de l’autor], 1981.

Giráldez Macía, Jesús. Creyeron que éramos rebaño: La insurrección del Alto Llobregat y la deportación de anarquistas a Canarias y África durante la República. Málaga: Zambra, 2009.

Gómez Casas, Juan. Historia de la FAI: Aproximación a la historia de la organización específica del anarquismo y sus antecedentes de la Alianza de la Democracia Socialista. [Madrid]: Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo, 2002.

Guillamón, Agustín. La guerra del pan: Hambre y violencia en la Barcelona revolucionaria: De diciembre de 1936 a mayo de 1937. Barcelona: Aldarull; Dskntrl-ed!, 2014.

López Esteve, Manel. Els fets d’octubre de 1934 a Catalunya: més enllà de l’acció governamental [TESI DOCTORAL]. UPF / 2012

íñiguez, Miguel. Semblanza de José López Montenegro, cañón de la libertad. Ser Histórico, 2017. Consultat en <https://serhistorico.net/2017/04/23/semblanza-de-jose-lopez-montenegro-canon-de-la-libertad/>

Madariaga Fernández, Francisco Javier. Las industrias de guerra de Cataluña durante la Guerra Civil, p. 679.

Pozuelo, Coronada. La proclamació del comunisme llibertari a Sallent: gener de 1932. Esparver. Cercle Literari Sallentí, 1975 – núm. 44 (gen-feb 1983), p. 14-15

Tur, Pilar i Santamaria, Glòria. La periodista Irene Polo i el conflicte miner del 1933 a Sallent. Eix consultat en <https://mnactec.cat/revista-eix/la-periodista-irene-polo-i-el-conflicte-miner-del-1933-a-sallent/>

Arxius

  • Arxiu Comarcal del Bages
  • Arxiu Municipal de Sallent
    • Fons Municipal, 1936-1939
  • Arxiu Històric Nacional de Catalunya
    • Fons Documental de la Generalitat de Catalunya (Segona República)
    • Fons Documental Llei 21 de 2005. Restitució a la Generalitat de Catalunya
  • Asociación Isaac Puente (Navio Anárquico)
    • Sangre Anarquista
  • Centro Documental de la Memoria Histórica
    • Fondo Documental de la Delegación Nacional de Servicios Documentales de la Presidencia del Gobierno: Sección Político Social – Barcelona-Sallent
    • Fondo Documental del Archivo Histórico Nacional: Causa General de la provincia de Barcelona

Premsa

  • El Dia
  • Solidaridad Obrera
  • Tierra y Libertad
  • Pèsol Negre