DISCURS DE JOAN PUIG I ELIAS [I]

Entre els anomenats «Papers de Salamanca1», és a dir, la documentació espoliada pel franquisme amb fins repressius, es troba un discurs mecanografiat2 de Joan Puig i Elias3 , el qual fou el màxim responsable de la singular experiència que significà el Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU).

Educació i Història: Revista d’Història de l’Educació. Núm. 12 (juliol-desembre, 2008), pàg. 143-172

Camaradas:

Venimos a decir lo que hemos hecho, venimos a hablar no de bellas utopías, que aunque han anidado siempre en nuestra alma, encontramos placer solamente cuando sabemos que estas bellas utopías hemos logrado plasmarlas en realidades. En las realidades es donde se juzga la bondad de cada ideología; no es con elucubraciones como se prueba la superioridad de un credo o de una ideología. Llega el momento del 19 de Julio, y ha cambiado completamente, no solo el panorama político sino la situación social. Unos compañeros, muy pocos por desgracia, profesores de distintas tendencias antifascistas, nos habíamos encontrado en las barricadas y después en el asalto a los cuarteles, y nos prometimos que aquella amistad, que aquel compañerismo que había nacido en la lucha contra el enemigo común, en un común amor a un ideal, aunque anteriormente estábamos separados por cuestiones técnicas, no podía romperse ni siquiera el día que logramos abatir para siempre el fascismo.

Joan Puig i Elías al seu despatx del Comitè de l’Escola Nova Unificada (CENU)

Edició dels discursos i conferències de Joan Puig i Elías (1936)

Si la Revolución francesa permitió proclamar los derechos del Hombre, nosotros sabíamos que de este 19 de julio debía nacer una hija ubérrima, una Escuela Nueva que proclamara para siempre los derechos del Niño, la emancipación de la infancia, que colocaran absolutamente a todos los niños en igualdad de condiciones, para que una eclosión de todas sus posibilidades les llevara a cada uno adelante en el camino de la vida.

El peso de los primeros momentos, el peligro de aquellos momentos hizo acaso que fuera el camino más llano para que nos pudiéramos entender. Aquello fue lo que pudiéramos llamar la labor preparatoria entre compañeros que militaban en Partidos políticos y nosotros que no habíamos creído nunca en la eficacia de las luchas políticas. Y es en el fragor de la lucha misma, el día 18 de Julio, cuando aparece un Decreto de la Generalidad, dando vida al Consejo de la Escuela Nueva Unificada. Este Consejo, a pesar de ser en Cataluña sobre todo un movimiento mayoritario el de la C.N.T., entendimos que no debíamos establecer en el Consejo semejante situación de privilegio que nos daba una organización confederal, con raigambre y con historia. Teníamos confianza en la bondad de nuestras ideas, la confianza absoluta en la superioridad de nuestros ideales, hacía que no temiéramos estar en situación de inferioridad con relación a la cantidad de nuestra masa. Fueron designados cuatro representantes de la U.G.T. y cuatro de la C.N.T. por los sindicatos de la Enseñanza, escogidos no con carácter político sino precisamente por los mismos Sindicatos de la U.G.T. y por los de la C.N.T.

Para guardar una situación de equilibrio, y además de respeto para el sector antifascista que colaboraba con el Gobierno de la Generalidad —me refiero a la Izquierda Catalana—, se le invitó a que designara cuatro representantes también, pero no con carácter político, a que escogiera entre los afiliados a los Sindicatos de la Enseñanza de la C.N.T. o de la Federación de trabajadores de la Enseñanza de la U.G.T., aquellas personas que desde el punto de vista técnico, des del punto de vista pedagógico, le inspiraran más confianza.

De acuerdo con nuestra ideología, hemos andado los primeros pasos. Nos ha repugnado siempre ver a nuestro lado a un vencido, aun cuando fuera enemigo. Los anarquistas luchan, y matan cuando no hay más remedio que matar. Los anarquistas no encuentran nunca placer en matar, ni siquiera en matar una liebre. Los anarquistas no encuentran placer ni cuando matan al adversario.

No he creído nunca en la virtud de las claudicaciones, no he creído nunca que fueran necesarias las claudicaciones ni siquiera en la colaboración del movimiento que vivimos. He entendido siempre que toda colaboración ha de ser a base de lo que tengamos de común. Si logramos ponernos de acuerdo sobre una línea general que fuese la línea madre de la Escuela que nosotros queríamos forjar, y en estos postulados encontraba cada sector representado en el Consejo de la Escuela Nueva Unificada la expresión de sus sentimientos y de su anhelo, la satisfacción nuestra sería completa y la obra sería duradera. ¿Qué hacer para lograr ponernos de acuerdo entre sectores que discrepábamos en algún punto en las primeras realizaciones fundamentales? Yo me esforcé diciendo que cuando un hombre siente honradamente un ideal, admite que los hombres que militan en otro ideal u organización también honradamente, honradamente sienten sus ideales. Y aquel mismo refrán castellano que dice que “El ladrón cree que todos son de su condición”, fue un argumento para decir que el hombre que siente un ideal, cree que los demás que militan en otra organización, es porque creen que ésta es mejor.

Joan Puig i Elías durant l’acte inaugural de la plaça Ferrer i Guàrdia de Barcelona, actualment plaça Bisbe Urquinaona. [1937].

Article de la Federació Regional d ‘Escoles Racionalistes de Catalunya. [14-10-1937, Solidaridad Obrera]

Yo decía: si cada uno de nosotros está convencido de la bondad y superioridad de sus ideales, entonces no tenemos necesidad de deformar el alma del niño moldeándola a nuestro gusto y según nuestro criterio particular. Si tenemos confianza en que del desarrollo integral de todas y cada una de las facultades del niño se ha de lograr como corolario al desenvolvimiento integral que es la meta, no podemos sentir la necesidad de dar unas ideas hechas y que sean para él una coraza que le impida abrir nuevos horizontes. Solamente los hombres que están convencidos de la falsedad de sus ideales necesitan deformar el alma del niño cuando todavía es tierno, porque temen que el desarrollo natural de la misma alma, llevará el niño a descubrir todas las falsedades en que ellos se debaten, como los mandarines chinos que cantaban las excelencias de la belleza de los pies de su reina, no creían sin embargo en que fuese en realidad un don de la naturaleza, una perfección de la naturaleza, en que fuese una maravilla del desenvolvimiento del cuerpo de la reina, y porque sabían muy bien que de esa impresión de los hijos normales resultaría que todos tendrían la impresión de que los pies de la reina eran feos, sentían la necesidad de que cuando el niño era de tierna edad le moldearan los pies con unos zapatos de hierro que tuviesen la forma de los pies de la reina.

De esta forma, solamente de esta forma, solo deformando el pie del niño, lograrían que el niño cuando fuese mayor o la niña cuando fuese mujer, tuviera sus pies semejantes a los de su reina. Y así son todos los que necesitan deformar el alma del niño por unas ideas hechas, por unos dogmas que son siempre la convicción de que los ideales están carentes de fe. Entre nosotros no podemos hacernos la ofensa de creer que ninguno de nosotros que habíamos luchado contra el fascismo español sin saber si al día siguiente podríamos contarlo, no podemos hacernos la ofensa de no tener fe en el porvenir, y llegamos a la conclusión de que en nuestra Escuela serían excluidas las ideas hechas, de que el maestro se limitaría a saber poner los materiales de observación y experimentación al alcance de la inteligencia y del sentimiento del niño para que fuera él quien elaborara sus ideas y sus sentimientos.

Llegamos a coincidir aquellos primeros compañeros que representábamos a todos los sectores antifascistas, y digo aquellos primeros, porque si bien aquellos que han representado al Partido Republicano de Izquierda y los que han representado a la C.N.T. son todavía los mismos, los compañeros que representaban a la U.G.T., por haber seguido esta organización en Cataluña un proceso parecido al seguido en otras localidades (sic), fueron destituidos. Llegamos a la conclusión todos aquellos compañeros que entonces integraban el frente, de que es una labor notablemente nefasta hacer gritar al niño: ¡Viva Cristo Rey! ¡Viva Lenin! ¡Viva la Anarquía! . Esto es enseñar al niño lo que (se) ha venido haciendo con unos o con otros nombres, desde siempre. Aquellas ideas se suprimieron para su corazón y para su cerebro para evitar que aquello fuera una coraza que moldeara su alma y que deformara las futuras generaciones.

Llegados a este punto de coincidencia nuestra satisfacción fue grande y extraordinaria. Alrededor de la Escuela, sería un crimen de lesa Humanidad hacer política. La Escuela podía y debía ser el verdadero frente único de todos aquellos que tenían confianza en la bondad de sus ideales. Des de aquel momento podían ser enemigos de la Escuela todos aquellos falsarios que están convencidos de la maldad de los credos políticos que informan sus ideales.

Para la C.N.T. fue también una satisfacción el que uno de sus hombres sin trampa ni cartón, porque desde niño milita en la organización obrera, fuese elegido como Presidente de este Consejo de la Escuela Nueva Unificada. Des de luego comprenderéis que no por ser anarquista sino más bien a pesar de serlo, y acaso porque aquellos compañeros habían tenido un concepto erróneo de los anarquistas en el orden social y en el orden pedagógico, comprenderéis lo que supondría al ver cuál era nuestro ideario, el que informaba nuestra organización, ya que nosotros éramos la excepción de la regla, porque si los católicos querían hacer católicos y los socialistas, socialistas, los anarquistas no quieren hacer anarquistas, lo que nos proponemos es hacer hombres. Y esta satisfacción no era desde el punto de vista teórico de las utopías y de los programas que nosotros, con más o menos facilidad de palabra, pudiéramos explicar, sino porque aquello que afirmábamos de la acción del C.E.N.U. no era más que dar estado público a aquella obra de la organización confederal que durante muchos años había venido actuando de acuerdo con estas normas que ahora sirven para la Escuela que nacía del 19 de Julio.

Para nosotros no había ninguna claudicación, porque en la ponencia del Comunismo libertario del Congreso de Mayo de 1936, de Zaragoza, constaba claramente este concepto de lo que es y ha de ser nuestra Escuela, y lo que era y lo que ha sido la escuela de la organización confederal, la Escuela Natura, en la que si bien la mayor parte de los alumnos eran hijos de camaradas, había también hijos de republicanos, hijos de diferentes sectores liberales que reconocían una superioridad moral en aquellas normas pedagógicas, y que por conocer que era gente sincera la que regentaba la escuela, que defendía sus ideales y sus tácticas, no temían de que la labor que se hacía en la propia escuela, saliera ningún niño deformado, y tenían la seguridad de que de aquella escuela saldrían unos hijos, unos alumnos más perfectos de lo que habían sido sus padres, y más que sus maestros.

Pero la satisfacción íntima nuestra era la de saber que aquellos compañeros representaban a la U.G.T., que aquellos compañeros que representaban al Consejero de Cultura no se sentían vencidos. Nadie había impuesto a la C.N.T. El anarquismo, en la escuela, no había impuesto nada. No se había valido de su situación privilegiada en Cataluña ni por el número de Consejeros en el gobierno de la Generalidad ni por el número de sus fuerzas combativas en el movimiento, porque la C.N.T. en España, pero sobre todo en Cataluña, es consubstancial con ello, aquellos compañeros sentían la satisfacción de decir: este es nuestro ideario. Y solamente en estas condiciones, nosotros también nos sentimos satisfechos.

Joan Puig i Elías visita, amb l’alcalde de Barcelona Hilari Salvadó Castell, l’Hospital de les Colònies Estrangeres4.

Ha sido siempre preocupación nuestra el lograr una conjunción de todas las fuerzas que antes llamábanse liberales y ahora se llaman antifascistas, y lograr por fin acabar con aquella lucha que, desde siglos pasados, había ido devorando todos los sectores liberales de España; como somos enemigos de toda dictadura roja, blanca, negra y roja y negra, enemigos absolutamente de todas las dictaduras, no hemos confiado por eso en las conquistan que significan el aplastamiento de otros sectores. Hemos dejado siempre, firmemente convencidos de la bondad de nuestras ideas, a los demás sectores, y esta convicción nos ha hecho sentir, ilusos alguna vez, que teníamos el poder de poder convencerles, y porque éramos capaces de convencerles no necesitábamos vencerles.

En España, todas estas fuerzas impulsaron la Escuela para que trascendiera en todos los órdenes y que lográramos dar al mundo el ejemplo de un pueblo que tiene condiciones suficientes para no tener que ser una miserable copia de lo hecho por Francia en el 89 o en Rusia en el año 17.

Un discípulo para ser digno de su maestro ha de saber aportar a la labor del maestro algo de su cosecha propia. Por esto, nosotros, para ser dignos de nuestros abuelos, de los abuelos de la Revolución francesa y de los compañeros de la Revolución rusa aprovechando todas las experiencias de la Revolución francesa y todas las de la Revolución rusa, hemos de saber lograr una revolución que, superando aquellas leyes mejorándolas y ampliándolas, dé al mundo ejemplo de una revolución que tiene características propias, y propias en este sentido —yo vuelvo a hacer hincapié en ello— es sentir, digamos con una frase, náuseas, de tener que vencer a ninguno de los sectores que con nosotros luchan contra el fascismo.

¿Cómo rotularíamos nuestra Escuela? Una vez puestos de acuerdo en esta necesidad y en estas líneas generales de lo que ha de ser la Escuela. Después ya hablaremos concretamente. Yo soy de los hombres que están convencidos de lo que defienden y de la bondad de sus ideas, y por eso procuro (no) decir: donde dije tal cosa quise decir lo otro; sino que, de forma contundente para todos quede de manifiesto no ya la finalidad sino el cómo, el cómo lograremos lo que nos proponemos: el que cada niño sea un hombre que tome posesión de sus destinos.

Decía antes qué nombre íbamos a dar a la Escuela que nació el 19 de Julio. Con cuanta simpatía no recordamos todos los esfuerzos de los compañeros sosteniendo la Escuela [llamada] Racionalista, con cuanto cariño no hemos sentido siempre en el fondo de nuestros corazones la labor de Ferrer en la Escuela Nueva. Yo soy uno de los hombres que ha amado, que ama, a los que me han enseñado algo, a los que antes de que nosotros naciéramos han luchado para que tuviéramos la libertad que tenemos. Yo amo a todos estos maestros mucho más de lo que los creyentes pueden amar a sus ídolos, pero precisamente porque uno ama ha de saber ser digno de los maestros como ha de saber ser digno del padre, el hijo.

Todo el amor que yo siento por Ferrer, por la obra de Ferrer, no iba a obligarme a ser digno, después de transcurridos un cuarto de siglo, del mismo bagaje pedagógico. El mundo ha continuado moviéndose. Ferrer era una voluntad extraordinaria, pero en la escuela no tuvo la suerte de encontrar otras personas que pudieran compararse con él, otras personas que, como él sintieran la labor de la escuela.

Joan Puig i Elías al Ple de la CNT de Catalunya dedicat específicament a les qüestions culturals. [Octubre de 1936]

Article en suport a l’Escola Natura. Escrit per Parradell. [09-10-1936, Solidaritat Obrera]

Al Ple de Catalunya de la CNT dedicat específicament a les qüestions culturals, convocat pels comitès de la CNT i la FAI, hi assistiren 163 delegats de sindicats, 24 dels grups anarquistes i 15 delegats d’ateneus i grups culturals (aquests últims amb caràcter informatiu). [11-10-1936,Solidaridad Obrera]

¿Escuela Racionalista? Bien. Pero el nombre de racionalista, ¿qué significa? No de ahora tampoco. En el año 28, (la darrera xifra és confosa a l’original) deportado a Zaragoza, con un compañero que aquí me escucha, que estuvo en la cárcel conmigo en Zaragoza, en una controversia sostenida con Peiró, yo dije ya lo mismo que voy a decir ahora: que racionalista tenía para mí un sabor de otro siglo, un regusto de discípulo de Robespierre y de adoradores de la diosa Razón. Yo respeto —lo he dicho anteriormente— todo lo que han sufrido los compañeros para sostener su escuela, y cuando le han dado este nombre es porque ellos querían significar que basaban su enseñanza en el razonamiento y no en el dogma y la imposición. ¿Pero es que nos basta a nosotros cultivar el pensamiento ni el razonamiento del niño? No. Si de algo estamos satisfechos, si de algo estamos ya hartos, es de hombres que piensan muy bien y obran muy mal. Necesitamos una Escuela sobre todo que cultive en el niño el sentimiento, que logre de cada niño un hombre de carácter capaz de saber traducir en actos sus pensamientos.

De niño me apenaba tanto ver a hombres que blasonaban de anticlericales y decían mil pestes de “la gran prostituta romana” y que cuando querían crear una vida nueva, cuando llegaba el momento de elegir compañera, este momento que incluso los pajarillos, incluso los ruiseñores buscan lugares delicados, lejos del ruido y polvo, estos hombres que pensaban tan bien, se arrodillaban delante de un representante de la “prostituta romana”. De niño he sentido toda la ruina, gran pena de estos hombres que pensaban bien y obraban muy mal. Por esto en nuestra Escuela nos interesa, sobre todo, saber cómo sentirán los hombres que salgan de nuestra Escuela. Y para nosotros, cultura siempre es esto: sentir, sentir. Sentir es, dicho con otras palabras, tener alma o espíritu. El alma o el espíritu no es más que la vibración de la materia más delicada, más elevada, más superior del desenvolvimiento de la humanidad desde las primeras vibraciones hasta el hombre. Es lo que separa la bestia de la piedra, y lo que hace superior al hombre sobre la bestia.

Cuando yo he visto —yo recuerdo también mis años de estudiante, cuando tuve afán de conocer ese arte sublime de la Música— cuando yo he visto, asistiendo a una fiesta, a una representación de Liceo, a escuchar Mozart, música superior, salir a aquellas gentes y en el portal había a veces una pobre viejecita o un pobre niño, en el crudo invierno, pedirles limosna, y aquellos se abrochaban para no (sic) marcharse, pensaba que aquellas gentes no sabían nada; aquellas gentes sabían muchas, discutían de muchas cosas, pero no sentían nada.

Desde entonces, vengo pensando y sintiendo que cultura no es nunca saber; que cultura no tiene nada que ver con lo que los demás de los hombres entienden por cultura, por cultura que, muchas veces, la escriben con K de Kaiser.

Muchos de nuestros paletos, esos paletos que son capaces de vibrar de emoción ante la luz primera de un alba o de una aurora, esos paletos que son capaces de tirarse al río, exponiendo su vida para salvar a uno que se va a ahogar, hay en ellos más cultura, porque hay emoción y no en estas otras gentes que no son capaces de vibrar ante ninguna injusticia ni delante de ninguna de las fealdades de la vida. Un hombre es tanto más culto, cuando sabe vibrar más extraordinariamente ante una injusticia, sublevándose, o ante una belleza o abnegación.

¿Cuál sería el nombre de nuestra escuela? El de la organización confederal que yo había dirigido, se llamaba y se llama aun, se llama todavía, Escuela Natura. Sin duda que, para mí, el nombre de Escuela Natura era el más adecuado. El más adecuado, porque con Natura, significamos el respeto a la naturaleza del niño. Pero si hay algo que está reñido en absoluto con lo que hace el anarquista, es la vanidad. Y como que no basta ser honrado, sino que además hay que parecerlo, cuando se trata de tener ascendiente sobre el pueblo, desde ningún punto de vista yo no podía proponer que a la escuela que nació el 19 de Julio, la llamáramos Escuela Natura. Habría podido parecer la vanidad de un hombre que, aprovechando su situación, la admiración con que le habían colocado en aquel puesto de responsabilidad de la Escuela Nueva, procuraba hacer prevalecer su criterio. Y desde luego, el nombre de la “Escuela Natura”, quedaba desechado.

¿Escuela activa, escuela nueva? ¿Y por qué no llamarla Escuela Nueva? Realmente, con el nombre de nuevo y nueva, se hacen muchísimas cosas de viejas. Yo soy además de los que no creen en lo nuevo, en el sentido que la gente da al valor de la palabra. No he creído nunca que las verdades fueran jóvenes ni viejas. Hace dos mil años 2 y 2 eran 4 y hoy también; el proceder mal, era una mala acción, antes, hoy y mañana. Acaso no sea el nombre más preciso; pero como que en realidad, lo que nosotros queremos que sea nuestra escuela, es un concepto de pedagogía, era acaso el nombre más indicado para nuestra escuela. Y por eso acordamos que se llamara Escuela Nueva.

La llamamos también unificada. ¿Qué queremos decir cuando decimos unificada? Pues sencillamente, que no puede continuar la desarticulación que hasta hoy ha tenido el Estado con todos sus centros docentes; que la escuela no ha de tener solución de continuidad, desde el momento en que el niño ingrese en la escuela-cuna hasta que salga de la escuela, de la facultad, de la universidad, de la politécnica, formado completamente. Que si no fuéramos capaces de lograr otra cosa de este 19 de Julio, yo soy de los que creen que seremos capaces de muchas otras realizaciones, por lo menos habíamos de saber lograr esto: el que cada niño, según sus condiciones independiente completamente de la situación económica que puedan tener sus padres, cuando ingrese en la escuela, no haya de salir de ella hasta que esté completamente formado. Formado según sus condiciones naturales, según su vocación, su temperamento, según lo que, desde luego es tesoro, que es la herencia que, según sea la vida más o menos perfecta de los padres, legan a los hijos.

Que salgan de la escuela ya, o bien como médicos, como arquitectos, como campesinos, como profesor. Desterrado para siempre el pensar que el trabajo va a ser retribuido según la producción. No, nosotros no podemos admitir que se prostituya el alma del niño y más que el niño haya de seguir, no aquello para lo que tiene vocación, sino aquella carrera o ejercicio en que le dicen que ganará mejor su vida.

¿Quiere decir esto que vamos a una igualdad en el sentido con que se nos representa el uniforme cuartelero? No, nada de esto. Los hombres no han de tener absolutamente ninguna jerarquía, por lo que sepan. Los hombres, todas las funciones de trabajo, lo mismo las del campesino que las del médico, son absolutamente indispensables para la sociedad. Esa diversidad de trabajo, no ha de dar (en) ningún momento derecho a una superioridad de condiciones. Pero nosotros no decimos que van a ser iguales todos los hombres, en el mal sentido de la igualdad con que lo plantean los otros sectores.

Nosotros admitimos las jerarquías morales. El corazón, que es el más extraordinario de los anarquistas, no admite de mandatos. Ama más al que ve mejor; ama más y mejor, al que ve más abnegado. Y esto no sólo no lo combatiremos sino que lo propagamos. Nosotros amamos más a aquellos de nuestros militantes que ponen su vida más intensamente, al servicio de un ideal. Esta jerarquía, esta desigualdad que dicen ellos, esa variedad, existirá siempre indudablemente y no es ningún mal que exista; es un bien.

Nuestra escuela, en este aspecto, viene realmente a emancipar a los niños que habían tenido la dicha de nacer un poco tarde, de llegar a tiempo de poder asistir a las clases de esta escuela. Pero, y esta muchachada, con ansias de saber, con afán de descubrir nuevos horizontes que no le permitía conquistar un falsa organización social. ¿Habíamos de condenarla a lo que la condenó la sociedad anterior al 19 de julio? ¿No íbamos nosotros a ser capaces de saber también solucionar el problema de esa juventud con ansias de saber, con ansias de perfección? No podíamos imponerlo al Estado, al nuevo régimen, el que llevara a estos jóvenes, a las horas de trabajo, a la universidad, al instituto, a las escuelas especiales. No podíamos admitir tampoco aquella limosna que el Estado continúa suministrando, de las becas; eran para unos cuantos y nosotros queremos que sea para todos. ¿Cómo lograrlo? Pues, sencillamente. Las cosas más extraordinarias a veces son las más sencillas. ¿Por qué si hay profesorado, lo mismo en los Institutos, en la Normal, en la Universidad, en las Facultades, que explican sus clases a las 9, a las 10 o a las 11 de la mañana, no ha de haber el mismo u otro profesorado que explique su clase a las 7, a las 8, a las 9 o a las 10 de la noche, para toda esta muchachada que prefiere la escuela al cabaret, al cinema o a la calle? No hay ningún pretexto que pueda servir de base para que un hombre, que la revolución ha colocado en el punto más alto, desde el punto de vista de la cultura, en el Ministerio de Instrucción Pública, no sepa dar a esta juventud, aquella reparación mínima de la injusticia social a que a sido condenada. Durante las horas del día, de acuerdo con las necesidades de nuestra economía, esos muchachos trabajan, producen. Y luego, en aquellas otras horas, sentados ya, descansando físicamente, pueden intelectualmente, encontrar el cauce que llegue a ser aquello para lo que tienen condiciones.

Pero hay más. No sólo a estos que tienen condiciones, nosotros reconocemos el derecho a que vayan a eso que nosotros llamamos politécnicas de distribución, como nexo para poder conocer la cultura de los niños, a cada uno de estos muchachos, e irle introduciéndole en la actividad para que ellos tuvieren condiciones, (o) no. No sólo los que tienen condiciones. La sociedad, cuando esté bien organizada, con un sentido de responsabilidad, tiene la obligación de hacer que incluso aquellos que aquellos que no tienen condiciones, sean ellos mismos los que se convenzan de que no las tienen. Solamente así, estos futuros hombres, mañana no se creerán víctimas de una falsa organización social y no serán unos elementos disolventes en la nueva sociedad. Hay muchos que creen que tienen condiciones para ser médicos o para ser ingenieros, pero que en el momento que nosotros les pongamos en estado de que vean todas las dificultades, ellos mismos reconocerán que no tienen condiciones. Y, repito, que tiene derecho, incluso estos, a convencerse de que no tienen esas condiciones. […]

[Continuarà]


Notes:

1 Nom amb què és coneguda la documentació espoliada a organitzacions, entitats i particulars, per les forces franquistes a partir del gener del 1939 i dipositada a l’Archivo Histórico Nacional de Salamanca el 1940.

2 Archivo General de la Guerra Civil de Salamanca. Lligall 226/1 núm. 2. El text fou llegit en un acte públic, com mostra la referència a una persona de l’auditori a la pàgina 8 de l’original. Possiblement fet fora de Catalunya o a oients no catalans, segons es desprèn del text.

3 Joan Puig i Elías (Sallent 1898 – Porto Alegre 1972) va ser abans de res un mestre. Afiliat a la CNT des de molt jove, es va proposar portar endavant el projecte de Ferrer i Guàrdia: en els anys 20-30 va guiar l’Escola Natura a Barcelona que es va convertir en escola pilot entre les racionalistes. Considerava que no cal educar solament la raó sinó també els sentiments. En esclatar la revolució en 1936 li va ser assignada la presidència del CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada) i va extendre la pedagogia llibertària a totes les escoles de Catalunya. Va ocupar diversos altres càrrecs durant la guerra i en 1939 es va exiliar a França i després a Brasil on va continuar, fins que li va ser possible, la seva labor pedagògica i política.

4 Amb l’esclat de la Guerra Civil, el govern republicà es va veure en la necessitat d’ampliar la xarxa hospitalària per a atendre la previsible demanda sanitària i poder acollir als combatents ferits en els anomenats “Hospitals de Sang”. L’Hospital de les Colònies Estrangeres va funcionar també com a Hospital de Sang durant els anys de la guerra, des de 1936 fins a 1939.

5 Puig i Elías va fer la defensa de l’actuació cenetista en el CENU argumentant fonamentalment que els postulats pedagògics eren els preconitzats per la CNT i que el CENU permetia la subsistència de les escoles sindicals anarcosindicalistes i les d’altres organitzacions obreres. Els delegats es van dividir en dues tendències: els qui consideraven acceptable la intervenció de la CNT en el CENU i aquells qui s’oposaven perquè la necessària negociació amb d’altres organitzacions desvirtuava el projecte educatiu anarquista. Les resolucions finals del Ple respectaren la participació de la CNT en el CENU i l’actuació dels seus representants però se’ls recordà que havien d’actuar “de acuerdo con los principios establecidos en nuestros Congresos y con las orientaciones que señalen las asambleas del sindicato general de Profesiones liberales”, es proposava la constitució de consells (de pares i d’estudiants i professors) en els centres per reforçar l’autonomia organitzativa i s’animava a “todos los camaradas que se crean con vocación y aptitud para dedicarse a la enseñanza” a matricular-se en l’Escola Politècnica d’Adaptació.

Els anys 30 a Navàs

La borrosa frontera entre el republicanisme i l’anarcosindicalisme

Bona part del relat procedeix del llibre “Silencis. República, Guerra Civil i repressió franquista a Navàs (1931 – 1945)”. Aquest llibre de memòria històrica local, publicat en 2015, ofereix una informació fonamental per a comprendre les dècades de 1920, 1930 i 1940 en el municipi de Navàs. En la web de l’ajuntament de Navàs es pot llegir en pdf. Us animo a llegir-ho sencer, perquè val molt la pena.

Encara que el meu relat segueixi bastant el ritme del llibre, he afegit algunes aportacions de diversos arxius que he investigat. Les característiques de la vida soci-polítiques d’aquesta població eren especials, diferents de les d’altres pobles i, per tant, entenc que era necessària una difusió més enllà de l’àmbit local.

Navàs és un municipi de la comarca del Bages, en el centre de Catalunya. En els anys 30 tenia al voltant de 3.000 habitants. El seu nucli principal era un poble de nova construcció, dedicat a la producció tèxtil, que aprofitava la força del riu Llobregat. D’aquesta manera el municipi va anar pivotant des del nucli tradicional de Castelladral, eminentment rural, cap a Navàs, un barri de caràcter industrial. De fet, això mateix es tradueix del propi nom oficial del municipi, que passa de denominar-se Castelladral a Navàs en 1936. Mantindrà el nom durant tota la Guerra Civil. No obstant això, en 1939 el franquisme tornarà a reprendre el nom de Castelladral fins als anys 60.

Fins al segle XX el municipi es componia de diversos nuclis de tipus rural: Castelladral, El Mujal, Sant Cugat del Racó i Sant Salvador de Torroella. Com tants pobles de la comarca, la plaga de fil·loxera de finals del segle XIX va arruïnar a centenars de persones, que van haver de buscar-se la vida a la indústria. A partir de llavors, la zona rural es va despoblant en benefici de la part fabril. Així que van sorgir dos nuclis de població a partir de les noves fàbriques: Navàs i Palà de Torroella (aquest nucli, situat en el riu Cardener). D’una banda, a Torroella, en el riu Cardener, es van fundar dues fàbriques tèxtils: la de Palà de Torroella i la de Valls de Torroella, separades per només un quilòmetre. A Navàs, en el riu Llobregat, es va fundar Hilaturas Forcada, la fàbrica més important del poble. A mitjan anys 20 la fàbrica tenia uns 12.000 fusos, ocupant 250 treballadors i treballadores. En 1922 es va fundar l’anomenada Fàbrica Nueva. També va haver-hi una fàbrica de llançadores dels telers. Finalment, cal destacar una fàbrica de maons. Es pot apreciar una important proletarització del municipi, especialment durant els anys 20.

Silencis. República, Guerra Civil i repressió franquista a Navàs (1931 – 1945) 2015: p. 42

A nivell polític i social cal definir els dos bàndols que van sorgir al poble. Es tracta del bàndol dels propietaris i el dels republicans. El primer es vehiculava a través de l’Ateneu de Navàs i el Sindicat Agrícola. En canvi, el segon sector es va organitzar a través de la Cooperativa ObreraGermanor, fundada en 1913. D’aquesta cooperativa va anar sorgint un republicanisme que posava en qüestió tot el sistema polític de l’anomenada Restauració espanyola (1874-1923). Fruit d’aquest clima, en 1919 es va fundar el Centre Nacionalista Republicà de caràcter catalanista, però amb influències del republicanisme federal que era molt típic de la zona. En el Congrés Obrer del Teatre de la Comèdia de Madrid, al desembre de 1919, va assistir una delegació del Sindicat d’Oficis Varis de Castelladral que representava a 400 trabajadores[1]. Van ser moments d’auge per a la Confederació Nacional del Treball (CNT), que va ser qui va organitzar aquest congrés. Aquest sindicat es va desinflar en els mesos següents a causa de la crisi iniciada ja la tardor de 1919.

El Centre Nacionalista Republicà, per part seva, es va instal·lar al principi en el Cafè Llobregat, però en 1923 va poder construir un edifici propi i va instal·lar allí mateix una escola de caràcter racionalista. Enguany, 1923, serà un any clau, ja que la pròpia cooperativa va anar canviant de composició. En aquells dies se la coneixia com a Cooperativa Obrera “La Fraternitat”, nom oficialitzat en ferm en 1930. Però el més important per a la classe treballadora va ser la creació del Sindicat Únic de Treballadors (adherit a la CNT), en el local de la cooperativa. En els estatuts d’aquesta nova entitat sindical també figurava la necessitat de crear una escola racionalista per als fills i filles de la classe treballadora. Veiem una confluència d’interessos entre sindicalistes i republicans.

I així va arribar l’anarquisme al poble

No caminaríem errats si suposéssim que en els anys de 1910 alguns militants obrers del poble van tenir relació amb el obrerisme anarquista dels voltants. Seria molt rar que no hi hagués connexions personals. Però amb caràcter general, a Navàs, l’anarquisme va arribar de la mà del mestre racionalista Juan Teruel  Munuera i de la seva companya Emilia Martínez Munuera.

Juan Teruel va néixer en La Unió (Múrcia) en 1894. Es va relacionar en els cercles anarquistes del Madrid de principis de segle i va conèixer a Mauro Bajatierra i a Antonio Lozano Esteve, entre altres. En 1917 es va traslladar a Barcelona on va freqüentar els grups d’autodefensa obrera fins a la seva detenció l’any següent. En 1923 va arribar a Navàs per a fer-se càrrec de l’escola racionalista, acompanyat per la seva companya. És probable que existís una recomanació de Joan Puig Elias, mestre racionalista a Barcelona però natural de la pròxima Sallent. En aquests anys de la dècada de 1920 també van existir escoles racionalistes a Sallent, Balsareny o Gironella, tots pobles banyats pel riu Llobregat. Juan Teruel va començar fent classes per als fills dels cooperativistes i Emilia Martínez per a les filles. Un dels mestres de l’escola va ser Joan Call, que en els anys 30 va ser company de Palmira Viladomiu, filla del conegut militant Josep Viladomiu Vinyoles, traslladant-se llavors a Gironella a exercir a l’escola racionalista d’aquell poble.

Alumnes de l’Escola del Centre Nacionalista, amb Juan Teruel (dreta) i Emilia Martínez (esquerra). Fons familiar Josep Manubens Castellana. Apareix en Silencis…, p. 42

Aquest ambient subversiu enmig d’una Dictadura, com la de Primo de Rivera, va acabar cridant l’atenció de les autoritats. Al juliol de 1927 la policia va realitzar una batuda a Navàs, registrant la cooperativa i l’escola, i efectuant diverses detencions de militants del Centre Nacionalista i del Sindicat Únic. Va ser una batuda contra tota l’oposició al règim. L’escola va ser clausurada i Teruel i la seva companya van haver d’abandonar el poble. En 1930 totes aquestes entitats van tornar a obrir les seves portes. Teruel va tornar a exercir de mestre a Navàs fins a 1934, quan va ser acusat dels fets del 6 d’Octubre, i va haver d’abandonar novament la població. No ens avancem.

Com a anotació curiosa, cal recollir l’informe policial, que ens fa una descripció de la vida associativa del poble: “en el referit poble, bé sigui per política local o per interessos creats, existeixen dos bàndols, un partidari del Centre i un altre contrari a aquest, creient-se tots dos representants de l’ordre social”. Com es veu, parla del bàndol de la cooperativa i del bàndol de l’Ateneu.

L’informe fa notar la tensió que es palpava en l’ambient de Navàs i estableix que el detonant va ser l’enterrament civil de Ramón Riba Tresserra. Riba havia estat un dels fundadors del Sindicat Únic i membre de la Cooperativa “Germanor”. Ramón Riba havia intentat fundar en 1922 un Sindicat de l’Art Fabril i Annexos, però el Governador Civil no el va autoritzar. Així que l’any següent els sindicalistes van apostar pel sindicat únic. De Riba diu l’informe:

…les restes del qual la directiva va intentar fossin inhumats civilment la qual cosa no van poder aconseguir pel fet que el Ramón havia complert durant la seva última malaltia amb els deures d’un catòlic, però si bé l’enterrament es va efectuar catòlicament va causar la sensació de ser civil ja que els assistents a aquest, tant de la localitat com de les comarques de Manresa i Berga, molts d’ells coneguts per les seves idees avançades i en número d’uns 300 no van entrar a l’Església ni van portar a efecte cap acte (…) arribant a l’extrem de portar al capdavant de la manifestació un triangle amb el que tractaven de demostrar que era una manifestació ateu-anàrquica.

Llavors parla del Centre Nacionalista: “el repetit Centre des de la seva fundació ha estat un focus de sindicalisme i anarquisme i punt d’enllaç d’elements de les Comarques del Llobregat i del Pla de Bages”[2].

En els registres domiciliaris als dirigents del Centre van trobar premsa anarquista com a “Tiempos Nuevos”. L’informe policial atribuïa a Juan Teruel l’haver disseminat la “llavor anarquista” al poble. Per a llavors l’escola feia classes a 30 nens i 12 nenes i ja eren mixtes. En el torn nocturn hi havia altres 12 nens i 3 o 4 nenes.

El tancament de l’escola racionalista s’atribuïa a l’arribada del nou rector del poble, Josep Morta Soler, un home de profundes conviccions reaccionàries. Retinguem aquest nom.

Al juny de 1930 es va sol·licitar la re-obertura del Centre Nacionalista Republicà. La legalització va comptar amb l’oposició de l’Ajuntament. Encara així el Centre va cedir els seus locals a la cooperativa, que llavors va prendre definitivament el nom de Cooperativa Obrera “La Fraternitat” i aviat va reobrir l’escola. Amb l’arribada de la República tant la cooperativa com el Centre es van adherir a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

L’arribada de la República


Amb l’esquerra il·legalitzada, tota la vida política es vehicula a través d’Unió Patriòtica, un partit únic de la dictadura de Primo de Rivera. És en aquest partit on té lloc un fet curiós. El secretari local del partit era Josep Maria Ballús, metge del poble. Durant el canvi de règim, a l’abril de 1931, es va passar al republicanisme. Però és que a la fi de la dècada anterior la policia informava de la presència de “simpatitzants de la cooperativa” en el consistori.


Les eleccions del 12 d’abril de 1931 van ser guanyades per una candidatura única, composta per propietaris agrícoles i alguns candidats afins a l’ateneu, però també de la cooperativa. No obstant això, Ballús va denunciar el resultat al Governador Civil i les eleccions van ser impugnades. Es van haver de repetir el 31 de maig, guanyant-se l’antipatia de les dretes. Així i tot l’Ateneu de Navàs va intentar evitar aquesta impugnació apel·lant al mateix Francesc Macià, parlant de si mateixos com a “republicans convençuts”. Les esquerres van conformar la Coalició d’Esquerres. I Ballús va ser qui l’encapçalava. Va ser alcalde durant uns pocs dies fins que va dimitir per a donar pas al seu company de coalició, Pere Prat Bernardich, que en aquell temps estava en la junta del Sindicat Únic de la CNT. En definitiva, a Navàs, l’alcaldia entre 1931 i 1933 va ser ocupada per un militant de la CNT, encara que sota les sigles de Coalició d’Esquerres (ERC).

Als pocs dies, el 18 de juny, es van presentar al poble quatre individus armats que deien ser policies. Deien venir a “posar ordre” davant el clima de tensions que havia suposat l’arribada de la República a Navàs. Així se li van presentar al’alcalde Ballús (que encara era alcalde). No obstant això, no eren policies. El poble ho va saber d’alguna manera i es van concentrar nombroses persones per a exigir que els expulsessin de Navàs. L’alcalde va cridar al govern civil de Manresa i aquests van enviar un grup de guàrdies que van detenir als quatre pistolers. Després es va saber que havien estat contractats en el Convent del Sagrat Cor de María de Barcelona. Havien arribat al poble acompanyats pel rector de Puig-reig (un poble veí), i que havien estat armats pel germà del rector de Navàs, anomenat Eduard Morta. En aquest clima van tenir lloc les eleccions a les Corts Constituents del 28 de juny de 1931, guanyades àmpliament per les esquerres. Mentrestant l’Ateneu de Navàs es va adherir a la candidatura de la Lliga Regionalista.

En aquells mesos, a Navàs, va començar a tenir rellevància la CNT. A l’agost de 1931 el Sindicat Únic comptava amb 1.000 afiliats. Van ser representats en el Ple Regional de Barcelona per Graner [3]. Era l’entitat més gran de la població. A nivell intern sempre va ser un sindicat afí a les tesis de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i contrari a les dels Sindicats d’Oposició, treintistes[4], més moderats. Malgrat això, res no impedeix perquè tinguessin bones relacions tant amb ERC com amb l’acabada de constituir Unió de Rabassaires.

Malgrat tot seria atrevit dir que tota la CNT de Navàs era anarcosindicalista o anarquista. Queda clar que existia un component cenetista afí a ERC (i alhora els seus militants estaven afiliats a la CNT), de tal forma que entre les bases fins i tot podria arribar a ser numèricament majoritària aquesta tendència política. Per això el trentisme no va tenir la possibilitat de fer-s’hi amb el Sindicat Únic, com sí que va ocórrer als pobles veïns. De totes maneres, la crisi que va sofrir la CNT a Catalunya també va passar factura a Navàs, atès que en el Ple Regional d’abril de 1932 comptava amb 350 representats i en el Ple Regional de l’any següent amb 400. El representant de Navàs en tots dos comicis va ser Joan Sarri Rovira.

Aquí puc arriscar-me amb una hipòtesi: l’entorn social d’ERC a Navàs estava molt influït per un republicanisme de base federal, catalanista en certa manera, però seguidor del vell imaginari federalista. El seu component obrer veia natural estar en la CNT, que era l’organització que havien construït en aquell poble des de 1919. No volien participar en una aventura poc clara, com era l’escissió trentista de 1932-33, que provocava nombrosos problemes interns en molts sindicats de la comarca de l’Alt Llobregat, a la qual pertanyia Navàs. Alhora, el sector anarquista (vinculat a la FAI) no es preocupava de les qüestions polítiques dedicant-se al cultural i al sindicat. Així es pot explicar el fet que des de la CNT de Navàs mai s’esmentés la contradicció de tenir un alcalde afiliat a la Confederació, mentre que això va ser motiu de discòrdia a Castellbell i el Vilar, Monistrol de Montserrat o Gironella, llocs on alguns polítics d’esquerra havien militat – o militaven – en la CNT.

En la pràctica es tractava d’una aliança entre tots dos sectors (ERC i FAI), que va impedir la proliferació d’un trentisme que per lògica hauria d’haver arrelat entre els sectors de la CNT de Navàs que simpatitzaven amb ERC. El nexe d’unió era sens dubte la cooperativa. La situació de Navàs contrasta amb altres pobles de l’Alt Llobregat, com ara Callús, Castellbell i el Vilar, Gironella o el Pont de Vilomara i Rocafort, on existien bases cenetistes de tendència republicana que van passar a engrossir els Sindicats d’Oposició de la CNT.

Solidaritat Obrera, 15-11-1931, p. 6

En el capítol d’organitzacions llibertàries, sabem que una delegació de Navàs va participar en la creació de la Federació Intercomarcal de Grups Anarquistes de l’Alt Llobregat i el Cardaner. El nom del grup no ens ha arribat. També apareix aquest mateix grup en un estat de comptes fet per la Federació de Grups Anarquistes de Catalunya (en altres paraules, de la FAI) fet en 1931[5]. Al mateix temps, hi ha una Agrupació Lliurepensadora Ferrer i Guardia[6], que a la fi de 1931 va realitzar un acte a favor del laïcisme (veure imatge).

Ja hem vist que en aquest poble es barrejava el republicanisme i l’anarquisme, mancant més informació, aquesta entitat podria ser un nou pont entre totes dues tendències. En aquest acte públic van prendre part Jaime Ribas i Manuel Pérez, coneguts propagandistes de la CNT, així Joaquín Casablanca e Ysart Buls, que pensem que era un sobrenom (o els dos cognoms sense el nom) d’algun militant del poble. A l’octubre de 1933, s’informa en “Solidaridad Obrera” de la intenció d’obrir un ateneu propi al carrer Mariano Anglada[7]. El fet que la CNT romangués afí a la tendència oficial no implica que no existissin militants relacionats amb els Sindicats d’Oposició, com va ser el cas de Josep Ratera i Josep Besora, que enviaven cotitzacions per al setmanari “Sindicalismo” de Barcelona o “El Trabajo” de Manresa[8].

Els fets revolucionaris de gener de 1932 no van tenir repercussió a Navàs. Encara així molts patrons van aprofitar la derrota de la revolta per a rebaixar els salaris i acomiadar uns certs militants sindicals.

En canvi, l’any següent, el 8 de gener de 1933, va tornar a haver-hi una insurrecció de caràcter anarquista. Aquesta vegada a penes va tenir repercussió a la comarca, llevant Sallent, on els revolucionaris van assaltar la caserna de la Guàrdia Civil. Després els guàrdies van atacar el local dels sindicats causant dos morts. A Navàs un grup de revolucionaris van atacar a la parella de la Guàrdia Civil que patrullava el poble, fent-los fugir. Aviat van volar alguns pals de la llum per a tallar el corrent elèctric del poble i van atacar l’ajuntament amb bombes casolanes. Els regidors d’ERC, acompanyats del somatén, es van atrinxerar dins intentant defensar l’edifici amb les seves armes. De resultes d’aquests fets va ser detingut Pascual Sensada, de 19 anys.

La següent sessió de l’ajuntament va ser tempestuosa. ERC es va dividir en dues parts, acusant una d’aquestes parts a l’alcalde d’haver-se inhibit en els fets, perquè en realitat feia costat als insurrectes. L’alcalde Pere Prat Bernardich, es va defensar dient que no va anar a defensar l’edifici consistorial perquè no disposava de cap arma. El cas és que el seu argument no va convèncer a ningú i va haver de dimitir. El seu càrrec el va ocupar Joan Escudé Niubó, també d’ERC, però d’un sector més moderat. La ruptura dins d’ERC va romandre en el temps. Posteriorment Escudé serà un dels fundadors del PSUC, en 1937.

Entre els conflictes latents al poble, d’aquesta primera part de l’època republicana, de nou ens trobem amb un conflicte que implicava el rector. Es tractava de la gestió del cementiri. L’ajuntament pretenia aplicar la legalitat constitucional, que implantava el laïcisme, i per això va assumir el control del cementiri. A això s’oposava l’església, sota la figura del rector Josep Morta, que es va negar a lliurar les claus a les autoritats municipals. L’ajuntament va municipalitza els cementiris de Navàs i el de Palá de Torroella.

Un altre conflicte, que ajuda a veure quin caràcter tenia el consistori de Navàs sota l’alcaldia de Prat Bernardich, és el conflicte del consistori amb la guàrdia civil. En 1932 van arribar quatre parelles de la guàrdia civil i un superior al poble. Se suposava que el consistori, per llei, s’havia d’encarregar de la seva manutenció i allotjament. A l’abril l’ajuntament es va queixar al governador civil, Anguera de Sojo, que no podia fer-se càrrec d’aquestes despeses, atès que s’estava centrant en l’assistència social i combatre l’atur forçós. A més, al·legava que la unitat de la guàrdia civil havia arribat al poble a requeriment de persones alienes al consistori. Amb això es van desentendre de la seva manutenció. Això va provocar que la guàrdia civil aprofités qualsevol motiu per a fer-se notar. Per exemple, al desembre de 1933 van dur a terme un registre de la Cooperativa, provocant les queixes del llavors ex-alcalde Prat Bernardich.

A més d’aquests guàrdies existia al poble un somatén, controlat per elements reaccionaris. En 1934 l’ajuntament va posar al capdavant membres d’ERC per a revertir aquesta situació.

El bienni negre

La crisi en el partit que governava el poble aviat palès a mitjan 1933. Al novembre de 1933, en les eleccions generals, van triomfar les dretes. Va ser la primera vegada que les dones podien votar i això el van poder aprofitar en alguns casos les dretes, donada la major influència de l’església en la població femenina. O això es deia llavors. Ja hem vist que l’esquerra va quedar afeblida i això és un factor més que suficient perquè es redueixi el seu atractiu entre la població.

En les eleccions municipals del 14 de gener de 1934, va triomfar la coalició de dretes anomenada Ordre i Administració. Les esquerres anaven en la coalició Fraternitat Cultural Republicana. El nou alcalde va ser Ramón Serra Camps. Aquest ajuntament es va dedicar a demolir la credibilitat de l’anterior consistori acusant l’ex-alcalde Vaig escudar de “falta de moralitat administrativa”. A partir de llavors hi ha un augment de la pressió policial sobre la població.

En poc temps la tensió va tornar a créixer al poble, i en ocasió de la Festa Major la cooperativa va repartir fulls volants demanant el boicot de les festes. L’ajuntament va destituir el seu secretari, Sixto Rebordosa, pertanyent a Estat Català, que havia estat un dels impulsors d’aquest boicot.

Sigui com sigui, la situació en tota Espanya era altament explosiva. La Revolució del 6 d’Octubre de 1934 va tenir impacte en nombroses localitats, entre elles a Navàs. Aquell dia el consistori estava reunit per a tractar l’expulsió de Rebordosa a qui estaven acusant de dirigir un “moviment revolucionari” contra l’ajuntament. Aquest ple es va produir a la mateixa hora de la proclamació del “Estat Català” per part del president de la Generalitat, Lluís Companys.

Llavors els revolucionaris –una vegada assabentats de la situació de Barcelona– van prendre l’ajuntament, van hissar la bandera catalana i van constituir un comitè revolucionari, encapçalat per militants d’ERC i de la Cooperativa. El president va ser Ramón Sala Blesa (el líder de la minoria d’esquerres a l’Ajuntament) i el secretari Casimiro Ambrós (president de la cooperativa). A continuació, van deixar anar-se a les seves cases als regidors de dretes, que van quedar exposats a les ires de la munió que s’amuntegava a les portes del consistori. Els regidors van ser acompanyats a les seves cases per membres del comitè revolucionari per a evitar mals majors.

No obstant això, entre la munió algú va nomenar el capellà. Es van inflamar els ànims. A continuació, algú va portar uns bidons de petroli de la cooperativa. Amb ells es va cremar l’església. Un dels assaltants va quedar atrapat dins de l’església. Això en lloc de fer recapacitar a la munió el que va fer va ser exaltar encara més els ànims contra el rector Josep Morta. Així que van anar a buscar al capellà al seu domicili. En els moments en els quals va ser envoltat per la multitud estava acompanyat pel jutge del poble, Pere Codina Bernardich, qui va declarar en el judici que en aquells moments li va passar una bala entre les cames. Però una altra de les bales va aconseguir al rector, ferint-lo de mort. Així doncs, es va tractar més d’un linxament espontani que no d’un assassinat premeditat. El component anticlerical de les revoltes catalanes era una constant. Però és que a més, l’odi d’una part del poble contra el rector venia des de lluny, com ja hem vist. I no sols això, si no que trobaven motius contínuament: pocs dies abans, el capellà li havia insistit a la família d’industrials Vidal, que tenien la fàbrica Cal Vidal a Puig-reig, que fessin una selecció de treballadors segons les seves idees religioses, acomiadant als no creients.

Com ens podem imaginar, la repressió d’aquests fets en els dies següents va ser brutal. El poble va ser pres per la força pública i 45 persones van ser detingudes. El rector va ser convertit en un màrtir de les dretes i de l’església catòlica. Altres 11 persones van ser acomiadades de la fàbrica Hilaturas Forcada. Entre els detinguts figuraven membres d’ERC i Unió de Rabassaires (Manel Alsina Parera, Pere Codina Bernardich, Pedro Casals, Francesc Obradors, Sixte Rebordosa o Ramon Sala Blesa, entre altres), de la cooperativa (Casimiro Ambrós Esquius i Juan Teruel Munuera, entre altres) i de la CNT (Miquel Obradors Mas, Josep Ribera Camprubí, Joan Sarri Rovira i Pascual Sensada Perramon)[9]. A dos detinguts se’ls va aplicar una pena de desterrament. En aquell moment diversos membres destacats de les forces d’esquerra van abandonar el poble. Ni tan sols van tornar després de l’amnistia de febrer de 1936, si no que van esperar a juliol per por de les represàlies.

A partir de llavors l’ajuntament va quedar sota el control de les dretes. En el cas de Navàs, la victòria del Front Popular no va significar el retorn de les forces d’esquerra a l’ajuntament. Això va ocórrer el 12 de juliol de 1936, és a dir una setmana abans de la guerra. En aquell ple s’acusava la dreta d’haver exclòs nombrosos veïns del cens electoral per haver participat en els successos de 1934.

Pel que respecta a la CNT, veiem que també li va costar reconstruir-se. Es va començar a reunir al març de 1936, i va formar una comissió de reconstrucció, composta per Ramón Molgosa, José Capdevila i Gabriel Cardona. El sindicat únic va reobrir el seu local en la Carretera de Berga, núm. 7. Van participar en el Congrés de Saragossa, cotitzant solament per 140 membres, la qual cosa indica la crisi que patia aquest sindicat. El 4 de juny van realitzar un míting en el local d’ERC, anomenat el Cafè Mercantil, on es van centrar en la reconstrucció del sindicat i en qüestions del ram tèxtil. El 27 de juny es pot considerar que el sindicat ja estava plenament reconstruït, ja que van fer un míting d’afirmació sindical en el local de la Cooperativa La Fraternitat”.

La població estava sotmesa a un enorme atur obrer. Les fàbriques tèxtils, a més, havien reduït la setmana laboral a solament quatre dies.

A més de la CNT, en aquells mesos també va realitzar actes el sindicat de contramestres “El Radium”, que durant la guerra va ingressar en la CNT. També es va mostrar activa per primera vegada la UGT. Però ho va fer en la colònia de Palà de Torroella, la fàbrica de la qual, per la seva proximitat, va quedar sota la influència de la UGT de Súria, que va fer mítings a l’abril de 1936. En aquesta colònia la CNT no va arribar a organitzar-se fins ja començada la guerra.

Arxiu Municipal de Navàs – Comunicacions amb l’ajuntament, 1936. Carta de CNT a l’ajuntament.

La guerra civil

Com en tants altres pobles els dies que van seguir el cop d’estat militar van ser de gran incertesa. A nivell municipal es va aplicar ràpidament, en la sessió del 26 de juliol, el decret de la Generalitat pel qual s’expulsava de l’ajuntament a tots els regidors no afectes al Front Popular. Això implicava que el consistori quedava en mans de l’esquerra, que recordem, provenia de la candidatura de les municipals de 1934, Fraternitat Republicana. El consistori llavors va ser ampliat amb nous membres d’ERC i els Rabassaires i el nou alcalde va tornar a ser Ramón Sala Blesa, que acabava de retornar del seu “exili” a Barcelona, on s’havia traslladat al perseguit arran dels fets de 1934.

Al mateix temps es va constituir el Comitè Revolucionari Antifeixista, que va dominar la CNT. En el comitè també hi havia membres d’ERC i dels Rabassaires. Aquest comitè es legitimava a partir d’un altre decret de la Generalitat, publicat el 21 de juliol. El primer que va fer aquest comitè va ser controlar els punts estratègics del poble (les fàbriques, el ferrocarril i les carreteres) i recuperar totes les armes que poguessin trobar. Això implicava desarmar el somatén i registrar els domicilis de les persones vinculades amb la dreta. En aquest sentit el dia 22 va tenir lloc un intens tiroteig en la Colònia Vidal. El comitè pensava que hi havia elements de dretes amagats, però segons la Causa General va ser un tiroteig entre els mateixos milicians que estaven disparant des de diferents direccions. El clima de nerviosisme els va ajudar a caure en l’error.

En canvi, aquest mateix dia 22, en la carretera cap a Viver i Serrateix, va tenir lloc un tiroteig amb 6 tradicionalistes (carlistes) que fugien del poble i volien saltar-se un control. En aquest cas, un milicià va resultar ferit. Per tant es demostra que en aquells dies tots dos bàndols estaven armats. En la Causa General de la pròxima Gironella, s’explica com els tradicionalistes s’havien reunit armats amb la intenció de fer-s’hi amb el poble, però davant el fracàs de la revolta militar a Barcelona, van descartar aquesta possibilitat i van fugir. És lògic esperar petits grups similars en altres poblacions pròximes, no gaire ben preparats ni armats, però predisposats a actuar en cas que haguessin guanyat els seus a Barcelona.

A continuació, va esclatar l’onada anticlerical que va recórrer tota Espanya. Totes les esglésies del municipi van ser assaltades per grups de milicians. Segons els sumaris militars, el mateix dia 19 de juliol van cremar les esglésies de les colònies industrials de la Ametlla de Merola, Cal Vidal, Cal Pons, la colònia Manent i també la de Navàs. Amb la destrucció de l’església també es van cremar els arxius parroquials. El dia 21 es va produir una segona onada de crema d’esglésies, aquesta vegada provocada pels milicians de Súria, que van cremar les esglésies i ermites de la zona rural del municipi, començant per les de la seva pròpia zona rural i arribant a Castelladral. Dies més tard van volar les campanes de l’església de Castelladral amb dinamita. El mateix dia 23 es van cremar les esglésies de la colònia Palà de Torroella, suposadament també per milicians de Súria. No obstant això, en Palá la situació no va aconseguir els nivells de violència de Navàs, pel que sembla per influència de Joan Peramiquel Sivila, líder de la UGT local. El dia 25 els milicians de Navàs van realitzar una expedició contra Viver i Serrateix, cremant les seves esglésies i executant un mestre de dretes. En els judicis de la postguerra es parlava que van ser una cinquantena de milicians armats muntats en un camió i dos cotxes. Els milicians consideraven que les accions d’aquest tipus eren un acte de guerra.

Però el que va quedar instal·lat en la memòria popular van ser els 23 assassinats de la guerra[10]. Navàs va patir una proporció d’assassinats per habitant del doble que la mitjana de Catalunya. En aquest cas, i a diferència d’altres llocs, va ser executat només un religiós, i la majoria dels assassinats van tenir a veure amb el sector del tèxtil. Malgrat això en la Causa General també apareixen entre les víctimes un metge, un propietari rural, un mestre i un constructor. La gran majoria eren membres de la CEDA o tradicionalistes. El fet més greu va ser la saca de la presó de Manresa de 6 presos. El dia 15 de setembre van ser trets de la presó per milicians de Navàs i van aparèixer morts l’endemà en la carretera entre Sant Vicenç de Castellet i Castellbell i el Vilar. Per aquesta causa, després de la guerra, es va executar a una persona a el Camp de la Bota. Un altre acte d’execució massiva va tenir lloc el 13 de febrer de 1937. Aquest dia van aparèixer assassinats a Montcada i Reixac els 4 fills homes de l’amo de Hilaturas Forcada.

També es van establir impostos de guerra sobre els propietaris i les persones de dretes. Això va ser comú a tota la zona republicana. L’esforç de guerra es pagava també amb el que es requisava als partidaris de l’enemic i als rics.

A més, les diferents entitats antifeixistes del poble es van confiscar dels edificis més rellevants de la població. Així doncs, la CNT es va instal·lar en el convent del patronat de San José que es van encarregar de renovar. En Palà es va ocupar la Torre de l’amo, anomenat Joan Palà Claret. La seva luxosa casa va ser la seu del comitè i del Socors Vermell Internacional. En Palà també es va confiscar una botiga del dretà Ignacio Servet, quedant a partir de llavors com a seu de la Cooperativa Obrera “El Clavell”.

Secció Pagesa de la CNT de Navàs. 1937. CDMH – PS-Barcelona, 920, 1, 23]

Totes les fàbriques van ser col·lectivitzades, com a Hilaturas Forcada i la Fàbrica Nova. En ambdues, els directors es van quedar treballant en l’empresa com a escrivents. Es van col·lectivitzar les fàbriques Indústries Palá, la fàbrica rajolera, la fàbrica de la colònia de la Ametlla de Merola, la fàbrica de Castellet, la colònia Soldevila, el ram de la construcció, el dels sastres o les feines agrícoles. També es van col·lectivitzar els boscos, que van ser cedits per al seu tala. I va aparèixer una petita col·lectivitat agrícola[11]. Amb això també es van augmentar les hectàrees de regadiu, amb el que es tractava de pal·liar la falta d’aliments bàsics. Tots els camions van ser utilitzats per les col·lectivitats i per l’Ajuntament. Finalment, caldria esmentar que totes les ràdios de les persones de dretes van ser confiscades quedant com a dipòsit a l’Ajuntament. La Cooperativa “La Fraternitat” va augmentar el seu personal i la seva influència i, a més, va aparèixer una altra cooperativa en Palà, com ja vam veure abans. Com veiem, en unes poques setmanes es va produir un canvi de model econòmic i social molt radical.

El 14 octubre de 1936 es va constituir un nou Ajuntament, conjuminant també el comitè. A principis de mes aquests comitès revolucionaris havien quedat dissolts per decret de la Generalitat. Però en el mateix ple de constitució del nou consell municipal es va impugnar l’ajuntament, considerant-los com una estructura caduca impròpia del moment revolucionari que es vivia. Així i tot, l’ajuntament va quedar constituït per consellers d’ERC (Ramón Sala -alcalde-, Joaquim Ginesta i Bartomeu Ponsroda), Rabassaires (Joan Mas) i de la CNT (Ramón Molgosa, Miquel Solà i Pere Prat[12]). No existien altres partits al poble. Però atès que era obligatori incloure altres partits i sindicats (com la UGT) aquesta composició va donar peu a conflictes polítics. De seguida la UGT va denunciar davant la Generalitat que no es donés entrada als dos consellers que els corresponia. L’ajuntament, per part seva, va contestar que havia cregut que els consellers ugetistes de Palà no podrien prendre possessió.

En aquells moments s’acabava de formar el PSUC en Palà de Torroella i encara no ho havia fet a Navàs. El partit es formarà definitivament al desembre de 1936 i, el 29 de gener de 1937, aconseguiran que l’ajuntament accepti els seus dos consellers. Es tractava de Joan Peramiquel Sivila i de Salvador Bonals Ferrer, tots dos de Palà de Torroella.

Fins a març de 1937, la CNT va dominar la conselleria de defensa. La controlava Ramón Molgosa. Això li donava la potestat de triar qui podia tenir armes i qui no. Li donava la capacitat d’organitzar milícies per al front. Fins i tot podia requisar edificis. Aquesta situació va acabar el 10 de març.

Encara que va haver-hi diversos canvis de composició de l’ajuntament durant 1937, el més important va tenir lloc al febrer de 1938. L’alcalde Ramón Sala va haver d’abandonar el seu lloc en ser cridat a files. Va ser substituït per Vicenç Marsà del seu mateix partit.

Des del principi va haver-hi molta hostilitat entre el PSUC i la CNT. En Palà, els comunistes, dominaven la situació i des de Navàs se’ls feia el buit. En canvi, en el mateix nucli de Navàs a penes tenien presència. El PSUC d’aquest lloc va ser fundat per Joan Escudé Niubó, que havia estat alcalde per ERC. Va trencar amb el seu partit per ser aquest massa afí a la revolució i va posar en marxa el nou partit. De seguida va ser detingut per una qüestió trivial, la qual cosa accentuava encara més les seves postures contrarevolucionàries. En sessió del 20 d’agost de 1937, la UGT-PSUC va triar a Escudé com a conseller a l’ajuntament, la CNT va protestar argumentant que Escudé havia obstaculitzat el procés revolucionari. La CNT ho acusava d’haver estat d’Unió Patriòtica en els anys 20, d’arribar a l’alcaldia en 1933 de forma poc ètica, d’haver atacat verbalment a la CNT o al mestre Juan Teruel, de voler formar el Partit Radical després del 6 d’Octubre, i de no haver-li-ho vist el 19 de juliol. Sigui com sigui, la UGT havia aconseguit créixer a partir de tota la gent contrària a la revolució.

En resum, la UGT no comptava amb més de 300 afiliats, la majoria en Palà de Torroella, mentre que la CNT ja tenia uns 1.200 a l’octubre de 1936 [13]. Els comicis als quals havia assistit la CNT de Navàs, celebrat a Barcelona el 10 i l’11 d’octubre, tractava sobre l’educació i l’ensenyament en la nova societat revolucionària. A més, van assistir al ple grups anarquistes, ateneus i federacions de grups. Entre el llistat d’assistents figura el grup “Rayo Libertario”, amb 8 components. A més d’aquest grup de la FAI, a Navàs existia una agrupació de Juventudes Libertarias, amb 104 components[14]. No hi ha notícies de grups de Dones Lliures i es dedueix que el component femení s’organitzava dins de les joventuts. Aquests números eren bastant superiors als que tenien ERC o el PSUC.

Informe de la situació de Navàs, 1938. Fet per la Federació Local de la CNT. pàg. 1. Arxiu Comarcal del Bages, Papers Recuperats del Franquisme que són que es troben en el ACBG

Informe de la situació de Navàs, 1938. Fet per la Federació Local de la CNT. pàg. 2. Arxiu Comarcal del Bages, Papers Recuperats del Franquisme que es troben en el ACBG

Pel que respecta a les milícies, des de Navàs es van organitzar petits grups que van ser enviats al capdavant segons la seva preferència. En 1936 van sortir uns 27 voluntaris de la CNT, 12 d’ells per a la Columna Terra i Llibertat i 11 per a la Columna Hijos del Pueblo (que integrava al seu torn la Columna Durruti). En aquest llistat figuren dues dones, com a infermeres, Elvira Moliner Villalba i María Llorca Estruch, que es van anar amb la Columna Terra i Llibertat. En total, 144 mossos van ser reclutats en sis lleves diferents. El total de morts en acció de guerra del municipi va ser de 37, pertanyent 9 al bàndol franquista. La majoria va morir en 1938 al front d’Aragó i al front del Segre. Destaquen els germans Antonio i Pedro Branzuela ¡ Conangla, tots dos de la CNT.

Llistat de milicians a dia 28-11-1936. Arxiu Municipal de Navàs – Milícies Antifeixistes, 1936

Final

El terme de Castelladral-Navàs va ser conquistat per les tropes nacionals el 29 de gener, encara que tres dies abans havia caigut Sant Salvador de Torroella i les seves colònies obreres. En el registre civil del poble apareixen tres morts en aquells primers dies de l’ocupació. Entre ells estava Josep Maria Ballús, de qui parlem al començament de la Segona República. Sens dubte era un acte de represàlia. A continuació, es constitueix un ajuntament d’acord amb els postulats franquistes, es crea la Falange, es reconstrueixen les esglésies, es depura les administracions públiques i una infinitat de canvis més.

Es calcula en uns 88 ciutadans de Navàs (encara que podrien ser més) els que van ser condemnats a treballar en els batallons de treball. 17 d’ells van ser jutjats i sotmesos a llargues condemnes. Uns 10 presos van morir per les dures condicions de vida a les quals es van veure sotmesos. Finalment 5 ciutadans de Navàs van ser executats a el Camp de la Bota: Miquel Camprubí Arderiu, Joan Castellana Planas, Miquel Solà Camprubí, Domingo Padró Valldaura i Vicenç Valls Manubens. Solament l’últim, Valls, pertanyia al PSUC i als Rabassaires, la resta eren tots de la CNT. En total la guerra li va costar al municipi 81 vides.

Conclusions

El cas de Navàs ens demostra un obrerisme molt mobilitzat i, en bona part, preparat per a la revolució social que va tenir lloc en 1936. Si bé, la població no es va implicar en els fets revolucionaris que van recórrer la comarca entre gener de 1932 i desembre de 1933, com altres pobles de la comarca, els fets d’Octubre de 1934 van marcar un punt d’inflexió. La dura repressió que va seguir a aquella revolta i la sensació de viure sota un règim opressiu en 1935 van ser els detonants per a una duríssima “repressió roja” en l’estiu de 1936, molt més intensa que altres poblacions de la zona.

D’altra banda, a Navàs es dóna una confluència entre un republicanisme molt avançat i un sindicalisme revolucionari. De fet, podem constatar un cert transvasament de militants des del republicanisme cap a l’anarcosindicalisme. Les condicions estaven posades ja en els anys 20, però el detonant va ser la figura d’un mestre racionalista d’idees anarquistes. Podem destacar la importància de militants d’aquest tipus en moltes poblacions petites, que ajudaven a donar forma a una ideologia entre aquells obrers que buscaven idees noves. Un altre punt d’unió va ser la cooperativa obrera, autèntic espai de relació i de difusió de les noves idees. Tot això va influenciar al sector republicà més obrerista, que el va portar al sindicalisme revolucionari. Finalment, destacar que aquest republicanisme mai va veure amb mals ulls la revolució social. De fet, va treballar per ella.

Afegeixo una última anotació, el Fons Renée Lamberet (caixa 14AS519), guardat en el Institut Français d’Histoire Sociale de París, promet nova informació sobre Navàs com es pot veure aquí. Espero poder consultar-ho algun dia.

Notes:

[1] Pere Gabriel, Classe Obrera i Sindicats. Tesina doctoral del autor. Universitat de Barcelona, 1981. p. 412.

[2] Tota aquesta declaració es recull en Silencis… op. Cit, p. 40-41

[3] Soldaridad Obrera, 04/08/1931. p.2

[4] El trentisme ve del Manifest dels Trenta, llançat en agost de 1931 per diverses figures de la CNT como Ángel Pestaña o Juan Peiró. Denunciaven el aventurisme y la falta de preparació de la FAI que, al seu judici, amenaçava con desbaratar el treball de reconstrucció de la CNT.

[5] Tierra y Libertad, 5/09/1931

[6] Solidaridad Obrera, 15/11/1931.

[7] Firma la nota Gabriel Cardona. “Solidaridad Obrera”, 17/10/1933

[8] Noms extrets per l´autor d´aquest article de la premsa confederal relacionada amb la comarca del Bages.

[9] Per veure una llista completa dels detinguts de 1934 veure, Silencis…, 2015: 112-115.

[10] El llistat, amb explicacions de cada cas, es pot trobar en Silencis…, 2015: p. 138-141.

[11] Dada per a la Plenària Regional de Camperols de la CNT. CDMH- Salamanca – Política Social – Barcelona – 920, 1, 23. Per l´any següent declaraven 45 afiliats camperols.

[12] Es tracta de Pere Prat Bernardich, qui fos alcalde de Navàs en 1931-33. Ara era conseller representant a CNT.

[13] Assistentes al congres regional de Sindicats i grups anarquistes. “Solidaridad Obrera”, 10/10/1936, p. 10

[14] Garangou, Sonia. Les Joventuts Llibertàries de Catalunya (1932-1939). Gregal, 2017. p. 339

Bibliografía:

Jordi Algué, Miquel Arceda, Ester Llobet, Rossend Sellarés i Arcadi Vilà. Silencis. República, Guerra Civil i repressió franquista a Navàs (1931 – 1945). Ajuntament de Navàs, 2015.

Gabriel, Pere. Classe Obrera i Sindicats. Tesina doctoral de l’autor. Universitat de Barcelona, 1981.

Garangou, Sonia. Les Joventuts Llibertàries de Catalunya (1932-1939). Gregal, 2017.

Gómez Casas, Juan. Historia de la FAI, Fundación Anselmo Lorenzo, 2002.

Gómez, Miguel. Teixint la història en roig i negre. L’anarquisme a l’Alt Llobregat i Cardener, Centre d’Estudis Josep Ester i Borràs, 2019.

Premsa:

El Trabajo. Arxiu Comarcal del Bages

El Pla de Bages. Arxiu Comarcal del Bages. Diputació de Barcelona. Trencadís

Solidaridad Obrera, Números dels anys 30. CEDALL hemeroteca digital. Arxiu Històric Solidaridad Obrera
http://cedall.org/Documentacio/Catala/cedall103503000_Solidaridad%20Obrera.htm

Arxius:

Arxiu Municipal de Navàs.

Arxiu Comarcal del Bages, Manresa.

Centre Documental de la Memòria Històrica, Salamanca.

L’educació racionalista a Manresa durant les primeres dècades del segle XX

De la mateixa manera que a altres pobles i ciutats catalanes l’arribada de les idees de la Il·lustració a Manresa es va produir gràcies a una conjunció entre el republicanisme, l’internacionalisme i el moviment obrer. El cas paradigmàtic el va constituir l’Ateneu Obrer Manresà, inaugurat el 5 de juny de 1887 a partir d’una entitat prèvia, el Cercle Manresà Artístic i Industrial. Aquest nom ens proporciona una valuosa pista sobre la seva intencionalitat: la formació i capacitació dels obrers per a la seva emancipació.

L’Ateneu Obrer, situat al carrer del Born 13 principal, gaudiria d’una època d’esplendor durant les dues primeres dècades del segle XX portant a terme una intensa tasca educativa i benèfica entre la classe treballadora. S’hi impartien classes d’ensenyament primari en català, així com cursos nocturns per adults, útils de cara a la seva formació personal i professional. Les classes compartien espais amb una companyia de teatre, una acadèmia de música, un cor coral i l’agrupació manresana d’Esperanto Bella Espero. Cap a 1920 l’Ateneu comptava amb una biblioteca que tenia uns 400 llibres i que molt probablement constituïa la biblioteca pública més gran de la ciutat.

Durant la primera dècada de segle hi va impartir classes el mestre Sebastià Casanovas [1], membre del grup anarquista Humanidad Libre. Després de la Setmana Tràgica Casanovas seria detingut per la col·locació d’una bomba que va fer explosió al convent de les monges reparadores, que només va provocar danys materials. La bomba era una resposta a la repressió de la Setmana Tràgica, que a Manresa va provocar un gran nombre de detencions, a part de diverses persones ferides i dues mortes.

En aquest cas podrem veure la vinculació existent entre l’anarquisme revolucionari i les ànsies de cultura que compartia bona part de la classe treballadora. Els grups anarquistes manresans van realitzar diverses conferències dins dels sindicats sobre educació racionalista durant el període 1917-19 [2], preparant el terreny per l’acceptació d’aquesta pràctica per part del sindicalisme local, que sempre la recolzaria.

L’any 1922 l’Ateneu es va traslladar al carrer de les Piques 1, edifici que actualment està buit. En aquest local també es va crear una escola, aquest cop ja fundada específicament sota els principis de Ferrer i Guàrdia. A l’escola de l’Ateneu s’ensenyaven conreus, sembra, poesia, literatura, fauna i es feien excursions. Cal remarcar que abans de l’època republicana la ciutat de Manresa només tenia dues escoles, religioses les dues. Per això seria tan important l’escola de l’Ateneu.

La República

A finals de 1930, ja tocant els últims mesos de la dictadura primoriverista, la barcelonina Escola Natura del Clot (dirigida aleshores pel mestre sallentí Joan Puig Elies) va venir a Manresa a interpretar l’obra de teatre El último galeote. La visita d’aquesta escola va sembrar una llavor. A partir d’aquest moment un grup de militants llibertaris li proposen a la Federació Local de Sindicats de Manresa (CNT) la creació d’una escola racionalista. Per aquest fi es constituiria un consell de 25 socis que tindria la missió de recaptar diners per obrir-la i de realitzar conferències difonent les idees racionalistes, entitat que portaria el nom d’Agrupació pro-Cultura Faros.

No obstant això, l’Agrupació Faros finalment decidiria la creació d’una entitat nova, independent dels sindicats que podria gestionar-la apropiadament: seria l’Ateneu Cultural Popular o Ateneu de Cultura Popular (indistintament), que va tenir la seva seu al carrer Mesquita 12 (actual carrer Joan XXIII), davant de la Fàbrica Nova. En un principi l’Ateneu i l’escola eren dues entitats diferenciades [3] però a principis de 1932 ja eren la mateixa cosa. La raó per crear aquesta nova escola era la de tenir-ne una afí al moviment llibertari, ja que la de l’Ateneu Obrer no ho era, sinó que era autònoma.

L’escola racionalista de l’Ateneu obriria a l’octubre de 1931 i estava a càrrec del veterà mestre aragonès José Alberola assistit per Joaquima Colomer (companya del líder rabassaire Nònit Puig) [4]. L’escola no va quedar al marge dels enfrontaments interns de l’escissió trentista de 1933 i l’ambient del conflicte també calaria entre els nens i nenes. Alberola intentaria sense èxit deixar l’escola al marge, però sent ell mateix considerat un anarquista “purista” estava marcat per les mares, majoritàriament afiliades al Sindicat Únic Fabril-Tèxtil (“trentista“). Alberola presentaria la seva dimissió, deixant l’escola provisionalment en mans de José Carreño, fins que finalment va arribar Felip Díez, enviat per Puig Elias [Veieu els vídeo-relats sobre l’escola].

L’escola tampoc va quedar al marge dels atacs externs que patia el moviment anarquista. D’aquesta manera va ser clausurada durant el bienni negre (1934-1935). A Manresa el reaccionari doctor Isidre Alabern, cap de l’Associació Catòlica de Pares de Família, va exigir durant anys a les autoritats que tanquessin l’escola. El doctor va enviar al diari “El Pla de Bages” un article que deia que literalment a l’escola racionalista s’ensenyava els nens a utilitzar la pistola i fabricar bombes, i que era un centre satànic on els nens orinaven sobre un crucifix. El mestre Díez fou empresonat per causa d’aquesta campanya arran de la repressió del 6 d’octubre de 1934.

Per fer-nos una idea del suport que tenien aquestes entitats caldria dir que el mes de maig de 1932 l’Ateneu Obrer enviaria una carta a l’Ajuntament comunicant que disposaven d’uns 700 socis [5].

Després del triomf del Front Popular, tant l’escola com l’Ateneu reobririen les seves portes el mes d’abril del 1936 a un pis del carrer Sobrerroca 42. Però era un local massa petit per totes les activitats que s’hi havien de realitzar. Per tant, pocs dies després de l’inici de la Guerra Civil, un grup de membres de l’ateneu va confiscar el convent de les Filles de Sant Josep, al carrer Sant Miquel 11 (carrer que, per cert, durant la Guerra seria conegut com a carrer de Francesc Ferrer i Guàrdia). En aquest nou edifici es va obrir el que a partir de llavors seria conegut també com l’Ateneu Cultural Popular – Secció Escola Nova. I, com era previsible, una de les primeres iniciatives va ser la creació d’una escola racionalista i una escola nocturna. En aquesta època de la guerra l’Ateneu estava presidit per Josep Mancunill, i Jaume Picas de secretari. Entre els mestres de la guerra estarien Gande, un mestre valencià de La Salle, l’italià Paladino De Lena, Vilarò Llach, Maria Castells i Fargas i en Jaume Parra. Aquest edifici és on es troba avui dia l’Ateneu Popular La Sèquia.

En l’àmbit numèric a l’escola racionalista de l’Ateneu Cultural hi participaven seixanta-cinc alumnes i altres seixanta a l’escola de l’Ateneu Obrer, també dirigida per mestres racionalistes com Gabriel Torras, Narcís Masvidal, Emili Rosell i Miquel Vilella entre d’altres [6]. Però aquestes dues escoles racionalistes eren part d’un moviment més ampli de transformació socio-cultural del moviment obrer. Així durant la República es van crear escoles racionalistes a Navàs, Gironella, Balsareny, Puig Reig i Súria. Centenars de nens i nenes van passar per les escoles racionalistes amb mestres com ara José Cabra i Joan Call. Aquest moviment creixeria encara més durant la guerra.

La revolució a l’ensenyament

Un dels aspectes més destacats de la revolució viscuda a Catalunya el 1936 va ser el de l’ensenyament. La derrota de l’aixecament militar feixista va accelerar els canvis de l’època i una de les conseqüències va ser la creació del Comitè de l’Escola Nova Unificada, el CENU, per decret del 27 de juliol de 1936. Aquest Comitè, similar al Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya o al Consell d’Economia, estava impulsat pel moviment llibertari. De fet, el pedagog Joan Puig Elias era el secretari d’aquesta nova institució.

Amb l’objectiu d’organitzar l’ensenyament es van constituir durant el mes d’agost una sèrie de delegacions comarcals del CENU, entre les quals figurava la del Bages. La seu del CENU del Bages estava situada a la Plaça de Fius i Palà 1, al pis principal de Ca la Buresa. La delegació comarcal estava formada totalment per professionals de l’ensenyament: dos representants de la CNT (el ja esmentat mestre Felip Díez i el mestre Ignasi Codina), dos representants de la UGT (el mestre Jaume Sellarès i el professor de l’Escola d’Arts i Oficis Josep Font) i dos més de la Generalitat, però nomenats pel CENU (el director de l’Escola d’Arts i Oficis Antoni Ivers i el mestre Josep Torra). El comitè estava presidit per Díez, amb Invers com a secretari [7].

A Manresa el canvi revolucionari en l’àmbit pedagògic es va traduir en l’increment de l’escolarització –impuls que ja venia amb molta força des de la proclamació de la República amb la inauguració de 4 noves escoles unitàries i 2 grups escolars– en una nova embranzida a l’escola racionalista, i en el naixement de centres educatius obreristes no vinculats al CENU. Tot i que els anarquistes havien impulsat el CENU no tothom estava d’acord amb la institució. Una part actuava pel seu compte creant escoles autònomes [8].

Tenim alguns noms de mestres del Sindicat de Professions Liberals – Secció de Mestres de la CNT-AIT durant la guerra vinculats a les escoles manresanes del CENU [9]: Francesc Oller Costa, Isabel Oller Costa, Francesc Ramírez Tormo, Emili Boix Rovira, Evarist Basiana Arbiell, Lluís Ballús Puig, Cecilia Ribas d’Andreu, Joan Roviro Vilaplana, Alfred Gonzàlez Caiña, Josep Xarau i Hierro, Monserrat Portelles Vallès, Genoveva Costa, Assumpció Tomàs Suades…

Com hem dit, l’ensenyament públic i oficial (que no és l’objecte d’estudi d’aquest article) era complementat per aquests centres escolars obreristes com el de l’Ateneu Obrer Manresà, de caràcter racionalista, l’Escola del Poble (situada a l’edifici dels Infants i depenent del PSUC-UGT, de caràcter comunista) i l’Ateneu Cultural Popular, de caràcter llibertari i racionalista [10]. A la ciutat també hi havia una escola de música autogestionada i una escola d’arts escèniques i teatre proletari (impulsada pel POUM). Era un moment en el qual les orquestres estaven afiliades als sindicats com a seccions sindicals.

A causa del transcurs de la guerra aquesta tasca educativa es va ressentir i l’absentisme escolar va augmentar. Els mestres també podien ser mobilitzats militarment i per tant el seu lloc era ocupat per persones amb menys experiència [11]. També al ser imprescindibles els hospitals de sang, a causa de l’arribada de soldats ferits del front, moltes escoles van ser traslladades. Per exemple, l’alumnat dels grups escolars Llibertat (Col·legi de Sant Ignasi) i Cardener (Escola Sant Francesc) va haver de reubicar-se a les instal·lacions de l’Ateneu Cultural Popular [12].

El franquisme depuraria amb molta contundència totes les escoles republicanes, acusades de ser responsables de la “sedició” proletària i lliurepensadora que es viuria durant la República. Volien escombrar tot signe d’emancipació i d’auto-capacitació obrera [13].

Miguel Gómez G.

Article inspirat en el llibre Teixint la història en roig i negre.


Notes:

[1] Diccionari biogràfic dels Països Catalans, entrada Casanovas, Sebastià. Pàg. 352.

[2] Zambrana, Joan. El anarquismo organizado en los orígenes de la CNT (Tierra y Libertad 1910-1919).

[3] Entre els documents presentats es pot veure l’acta de l’assemblea general del 21 de febrer de 1932 en la qual s’incorporava l’escola racionalista a l’Ateneu.

<http://www.memoria.cat/mestres/content/nova-organitzaci%C3%B3-escolar>

[4] Pedro Flores. Las luchas sociales del Alto Llobregat y Cardener. 1981. Edició de l’autor. p. 223

[5] Document de declaració de socis de l’Ateneu Obrer Manresà.

<http://www.memoria.cat/republica/content/l3-153>

[6] Història Gràfica de la República a Manresa, Vol I. p. 72 // i L’Escola de l’Ateneu Obrer Manresà.

<http://www.memoria.cat/republica/content/lescola-de-lateneu-obrer-manres%C3%A0>

[7] El CENU i l’educació en temps de guerra:

http://www.memoria.cat/mestres/content/el-cenu-i-l%E2%80%99educaci%C3%B3-en-temps-de-guerra

[8] González Agapito, Josep. L’anàlisi del CENU en un discurs de Josep Puig i Elias. Pp. 151-152.

<http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000055%5C00000055.pdf>

[9] Algun dels noms es poden trobar a memòria.cat

<http://www.memoria.cat/mestres/content/cenu>

[10] Bonvehí i Castanyer, Jordi. L’escola manresana durant la guerra civil.

<http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/2016/05/lescola-manresana-durant-la-guerra-civil.html>

[11] Llistat de mestres que exerciren a Manresa durant la República i la Guerra Civil
<http://www.memoria.cat/mestres/content/relaci%C3%B3-de-mestres-que-exerciren-manresa>

[12] Bonvehí i Castanyer, Jordi. L’escola manresana durant la guerra civil 2.
<http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/2016/05/lescola-manresana-durant-la-guerra-civil_23.html>

[13] Els expedients de depuració:

<http://www.memoria.cat/mestres/content/els-expedients-de-depuraci%C3%B3>


Bibliografia

Pedro Flores. Las luchas sociales del Alto Llobregat y Cardener. 1981. Edició de l’autor.

Memoria.catEls mestres de la República a Manresa. Trajectòries, pedagogies i depuracions (portal web)

Històries Manresanes (bloc)

Arxiu Pedro Flores, Biblioteca del Casino de Manresa.

Felip Díez Sada i La Llar de l´Infant

Amb motiu de la col·locació d´un stolpersteine en homenatge al 30è manresà deportat als camps nazis, Felip Díez Sada, mestre i pintor, volem recordar-lo amb reproduint un discurs d’ell l’any 1936, a on parla de La Llar de l´Infant:


El passat dimecres, Felip Díez, President de la Delegació Comarcal del C.E.N.U, parlà des del micròfon de Ràdio Manresa sobre la institució “La Llar de l´Infant”. Heus ací el que digué:

“Companys Idealistes que en aquests moments de suprems sacrificis col·laboreu tan eficaçment a la reraguarda per a l´enderrocament total del feixisme. Salut.

Per elecció immerescuda d´uns amics m´es donat el goig de parler·vos avui d´una magnifica obra i requerir el vostre ajut perque aquest projecte sigui una viva realitat.

No és sense emoció que us parlo, emoció nascuda del temor que la meva paraula no sapiga traduirla magnificància de l´obra projectada, i també irradiada per la mateixa finalitat i noblesa del propòsit.

Perquè no es taracta d´una iniciativa més; no es tracta de la fundació d´algun altre organisme, cosa a la qual l´estem afeccionats els homes, no es tracta d´una obra de lluïment ni d´una obra que després de creada pugui deixar-se morta; us parlo d´una obra que ha d´ésser per imperatiu de la nostra consciència i per la nostre voluntat la primera de totes aquelles obres creades a l´escalf de l´actual transformació revolucionaria.

Aquesta obra, amics radioients, mereix ésser la primera entre totes perquè és en benefici dels infants.

Un caríssim amic nostre deia alguns dies passats en una conferència que també fou radiada, que així com la Revolució francesa fou coneguda com la Gran Revolució per haver proclamat els drets de l´home, aquesta nostra heroica l´històrica revolució que vivim serà coneguda, enllà dels temps com la Revolució Suprema per haver proclamat els drets de l´infant i haver establert la unitat de la vida.

I certament us dic que nosaltres no podríem desitjar més gloria, ni més honor que aquesta distinció, per oferir·la en tribut d´agraïment pòstum als nostres germans caiguts en aquesta lluita cruenta que ha d´aixafar el feixisme, l´anti-ideal de fraternitat humana, i en tribut d´admiració pels germans que combaten encara al front de batalla en sacrifici magnific i abnegat per un món millor i més just.

Però per aquest agraïment, per generositat i humanitat, mentre els nostres germans ens donen un exemple d´heroisme i abnegació en la lluita, mentre en plena guerra els homes els homes responsables s´afanyan per a construir i estructurar aquesta nova societat comprensiva, justa i humana, a nosaltres, companys tots idealistes, en pertoca un sagrat deure. En la lluita brutal i heroica han caigut germans nostres que han sacrificat més que la pròpia vida, han sacrificat l´amor d´espòs, l´amor de pare, A molts llars la càlida veu del pare, que era tota autoritat i tendressa, que era alegria, que era treball que sostenia la familia, no se sentirà mai més. Una bala traïdora ha segat la vida estimada i el dolor i la desesperació han entrat a la llar que conexia, en l´afany de cada dia i da cada hora de l´alegria cordial del fills i del pares. Tenim un sagrat deure a complir; no podem deixar abandonats en la dissort els infants, els fills, dels germans que per la nostre llibertat i pel nostre benestar, han donat la vida.

Pensem que els infants d´avui són els nostres jutges del demà. Pensem que quan tinguin comprensió de les coses de la vida. Quan siguin homes i sàpiguen de la conducta nostra i del sacrifici dels seus pares, han de trobar justa recompensa: a la generositat dels pares l ágrïment nostre.

Si hem proclamat els drets de l´infant i establert la unitat de la vida, fem que sigui per atots els infants, que tots tinguin pa, afecte, escola.

Es precís que donem als infants dels germans nostres que han perdut la vida i dels que es baten encara per la victòria dels ideals de llibertat i justícia social, el caliu de la llar, l´afecte amorós d´una familia. Donem·los una casa, instituïm com han fet a Barcelona, una “Llar de l´Infant”, on poder, amb l´afany altruista, encaminar la infància dels qui des d´ara, són els nostres fills predilectes, No els deixem abandonats al carrer, en la misèria. Tenim un sagrat deure i hem de complirlo. Demanem el vostre ajut, sabem que no ens faltarà. Requerim també la cooperació, per aquesta obra humanitària, de tots els Comités Antifeixistes de la comarca del Bages. Ni un sol ha de faltar·hi. Es amb l´ajut de tots i cadascun de nosaltres que serà possible l´obra de la “Llar de l´Infant” als gloriosos orfes dels nostres milicians.

Perquè la casa serà d´ells, no nostra. No una casa a la manera dels odiats hospicis d´abans. No una casa de caritat, que no és caritat aixó que devem als nostres infants. Ni hospici, ni asilo, ni casa de caritat; simplement i absoluta: “La Llar de l´Infant”.

Una llar on l´infant hi trobi el caliu, l´ambient de família; on lliurament associats pugin educar·se i, segons les seves facultats i gustos, transformar·se gradualment en homes productors; on la vida en comú, aconsegueixin la suficient preparació per a disfrutar de una llibertat i tinguin una activa participació en les feines de la casa. Els nois intervenint en l´administració i en els demés treballs que són els propis, i les noies internvenint en les tasques que es deriven de la vida col·lectiva i d´agençament de la residència, l´obra és ambisiosa i sabem que únicament en vencerem les dificultats a costa de sacrificis. Sabem dels sacrificis nostres i dels que fareu vosaltres per a prestar·nos el més decidit ajut i cooperació, però així i tot ens sembla poca cosa pel que mereixen els nostres germans caiguts en la lluita. I sobre tot pel que mereixen els orfes, els nostres infants.

Jo voldia ara poder trobar bells accents, belles paraules, no per exhortar·vos, davant l´exemple dels nostres heroics milicians, no cal ni és necessària la meva exhortació. Jo voldia trobar belles paraules per a interpretar els sentiments i l´entusiames dels meus amics, segur que compartint, com compartiu aquests sentiments, ja no us semblaria un sacrifici l´esforç que us demanem i us requerim per a possibilitar la realizació immediata primer i el manteniment desrés de “La Llar de l´Infant”.

Els dramàtics moments actuals porten ja en el seu si llevat de sacrifici i la tràgica lluita que sostenim per la nostra llibertat i per construir una societat millor, n´és l´exponent indiscutible, però jo voldia portar al vostre anim la més ferma convicció que tot quan fem pels orfes, pels fills dels milicians que es moren i es baten tant heroicament, no és un sacrifici, no és contribuir a una subscripció més ni aportar l´esforç del nostre treball obscur a una nova activitat, és una reparació obligada que devem i hem de complir.

Ajudeu·nos tots i bastim la “La Llar de l´Infant” com una obra de tots.

Ens podeu ajudar de mil maneres i confiem que aixi ho farem. Amb donatius, subscrivint·vos per una quota fixa i periodica, colaborant amb nosaltres en les activitas i tasques primordials, quotidianes de l´organització. Ho fareu com ho demanem, no per nosaltres que estem disposats a emprendre l´obra sols si convé, ho demanem pels infants, ho demanem per aquesta obra modèlica, única, que amb l´acció conjunta dels nostres esforços bastirem com exponent magnífic dá questa Societat nova, justa i humana, que haurem guanyat a costa de tanta lluita, de tanta sang, de tantes vides.

Penseu·hi: pels infants que no podem deixar abandonats. No els llençem a l´hospici, ni a l´asil ni a la casa de caritat, simplement, absolutament, instituïm, la casa d´ells: La Llar de l´Infant.”


Felip Díez

Divendres, 25 de setembre de 1936.

El Dia, diari republicà d´esquerra.

El Pla de Bages, diari obrer.